dimarts, de setembre 29, 2009

i també Castells...

I diumenge, desprès del correfoc de la Mercè de dissabte, cap a la plaça Sant Jaume a la diada castellera de les colles convidades. Dijous vaig anar a la diada de les colles locals amb la maquina de fer fotos... però sense targeta de memòria... Bona actuació de les les tres colles, Castellers de Vilafranca 4d9f, 3d9f, 2d9fm, 2P5 Minyons de Terrassa 3d9f, 4d9f, 2d8f, P6 i Castellers de Barcelona 4d8a, 2d8fc, 4d8, P7c. llàstima del pilar de 7 dels Castellers de Barcelona que a la sortida del quint va arrossegar el pilar quan ja estava apunt de descarregar. Molta gent i massa turistes... Recomanació per properes diades, dir per megafonia en totes els idiomes que la gent aplaudeixi quan es fa l'aleta i no quan es col·locant dosos o l'aixecador... a més a més del típics "uiuiu, ai" que es van sentint que els castells es bellugant dins de la normalitat...


4d8a Castellers de Barcelona

3d9f Minyons de Terrassa

2d8fc Castellers de Barcelona.

4d9f Minyons de Terrassa.

4d9 Minyons de Terrassa.



2d9fm Castellers de Vilafranca.

2d9fm Castellers de Vilafranca.

2d8f Minyons de Terrassa.

P7c Castellers de Barcelona.

diumenge, de setembre 27, 2009

Espurnes que no cremen, carrers de foc...

Dissabte 26, correfoc a Barcelona, una cita que poc anys falta el meu calendari. El més gran correfoc que es fa. Amb molta gent, molts diables, dracs i besties que recórrer un dels principals carrers de la ciutat.
Baixo de la moto, mocador de l'agrupament el cap, el coll, camissa de coto d'aquelles que fa anys que no faig servir, nomes pels correfocs o Patum, barret de Patum i amb la maquina de fotos a les mans... i sense adonar-me soc em mig de les espurnes, dimonis, besties sorgides de l'infern. Un mon imaginari que alguns buròcrates i polítics des d'Europa i l'estat espanyol volen prohibir, però no podran, no aturaran la cultura tradicions, la cultura popular. Un poble que balla, riu, córrer, es crema i que a voltes purific més d'una anima...
Cansat torno cap a casa, amb la companyia de la lluna que tornar a creixa i em recordar la tossuda realitat de la distancia entre els somnis i la realitat. Espero i desitjo que tot i la distancia, haguí gaudit del foc, les espurnes i l'escalfor des del seu privilegiat balco... i que ho visqui com si estiguéssim saltant agafats de la ma sota la pluja de les espurnes i en mig d'un poble en moviment que s'estima, respecte i gaudeix de la seves tradicions...
























divendres, de setembre 25, 2009

Com a roques hauríem de ser...

Sempre m'he preguntat, si les roques tenen sentiments, si poden sentir, escoltar, etc... crec que la gran majoria no, però les roques de Montserrat tenen alguna cosa... que les fa especials i fins i tot màgiques (perdoneu els científics que llegiu la finestra per la meva teoria...)
Feia mesos que no escalava, tot i les meves visites a pastura a la muntanya de Montserrat, feia molt de temps que no escalava alguna de les seves parets. Peró avui amb el millor company de cordara que he tingut, el Raül, em anat a fer la via que varem obrir a Montserrat fa uns quants anys... la sebastia-patiño a la Magdalena inferior de Gorros.

Jo tenia ganes de retrobar-me amb la roca, amb la via llarga i tornar a tenir aquelles sensació d'estar en mig del no res, en mig de un gran paret de roques... També necessitava agafar aire i enfilar-me damunt d'una agulla i posar ordre dins meu. Jo a diferencia de les roques soc un sac de sentiments que massa cops no puc separar i faig de la barrege, com si fos un conglomerat de roques de Montserrat, la meva recepte per seguir caminant. Poder tot i que massa cops (i últimament més) em jugui males passades, em fa ser com soc i poder per això segueixo pensant que aquelles roques tenen molt més que el grapat de components químics que les forma'n...

i poder, tot i que la realitat sigui tussada, i a voltes el camí cansat... no tinc cap altre manera de ser i d'actuar... però a voltes un voldria ser una de les roques, agulles, que contemplant el nostre petit país des del allà el mig... però tot i voler ser en algun moment un agulla montserratina, soc conscient que segur que dia a dia somiaria que podria caminar i anar a visitar les roques del voltant i fins i tot estimar i compartir el viatge amb aquella bonica muntanya que esta tant aprop i a voltes tant lluny i segur que quan es fes fosc damunt el meu cim, seguiria somiant que puc aixecar-me i abraça-la, el mateix temps que fem l'amor amb el cel com a sostre de la nostre habitació...

Avui, poc de ressenya d'escalada (tot be, i el Raül segueix acabant els llargs que em baixo... però fem cim!) i una mica més d'esteve...

De camí a la Magdalena inf, amb Sant benet el fons.

Sant Benet, amb la momienta, la momia, la trompa de l'elefant, la prenyada, el gat...

Primer Llarg de la Sebastià-Patiño.

Ultims metre amb el Monestir el fons de tot...

Cim de la Magdalena inferior.

Companys de la magdalena inferior, gorro frigi, magdalena superior i ullal de la magdalena.

dimecres, de setembre 23, 2009

Primers dies de tardor per Montserrat...

Feia dies que la mandra ocupava part del meu dia a dia i també feia dies que no sortia a la muntanya. Avui a mig mati, visita a Montserrat per estira les cames, allunyar-me de la mandra i carregar piles entre aquestes roques. I com no, el millor lloc on fer-ho es la zona d'agulles, per mi la zona 100% Montserratina on hi ha més agulles concentrades i les més boniques en formes, on un gran entremat de camins, canals entre boscos densos, recorren aquest laberint de agulles de Roques amb noms ben curiosos com la bitlla, la bola de partió, la saca gran, l'agulla de l'arbret, les bessones, la maquina de tren, etc... que et fan sentir molt i molt petit quan t'atures sota d'elles i alces el cap per trobar el cim de cadascuna.
Així avui m'he perdut i desconec-tat una estona, fent la volta a la regió d'agulles, aparcant el cotxe a Can Massana i seguir el camí cap al pas de la portella i enfilar-me des del coll de la portella pel camí que recórrer tota la part alta d'agulles (marques vermelles) amb alguna canal equipada amb cordes, per facilitar el camí. He arribat fins la canal ampla i cap el refugi d'agulles i tornada a l'aparcament.
Difícil es fa descriure els colors de tardor que apareix poc a poc per la muntanya aquest dies, sense l'ajuda de les fotos. Colors, ombres, i el silenci com a companya de viatge nomes trencat pel soroll d'alguns ocells, corbs i alguna que altre cabra salvatge...
i també de baixada cap el cotxe recordava el primer cop que escalava a Montserrat, i a l'arriba a casa en buscat el meu diari d'escalada (que tinc abandonat des del 2001 i avui he decidit reprendre) per llegir aquella breu ressenya:

"28 i 29 del 12 1995, em anat a escalar a Montserrat el Raül, l'Eric, la Betina, l'Isa i jo. Em escalat la aresta de l'arbret de l'agulla de l'arbret i la maquina de tren que em pujat l'aresta brucs. A més de fer un parell de llargs d'artificial. ha estat la meva primera escalada a Montserrat, espero que no sigui l'ultima. 29/12/1995"

Ara ja uns quants anys... i em tornat algun que altre cop...


Roca Petita de la Portella.

Fita vora la Roca petita de la portella.

Camins amb les llums que filtra el bosc.

Camins amb les llums que filtra el bosc.

Bola de Partió i la Bitlla.

Conglomerat.

Catifa de fulles pel camí.

Verds i vermells.

Tardor...

Arrels, alló que ens uneix a una mateixa terra i que ens fa més forts.

Bessona superior.

verds, grocs, taronges...

... i Cabres salvatges

fen equilibris...

... del verd el marro

passant pel groc, el taronger...

enfilant-se

llums amb el filtre del verd...

escalant...

La boleta del portell Estret.

El bosc de la canal ampla.

... i més tardor


de tots els colors...