dimecres, de maig 09, 2007

Detalls

No és que em consideri especialment xafardera, però crec que els detalls ho són tot. Jo, quan diuen per la tele “el polític A i el polític B s’han trobat i han parlat de X”, jo penso, sí, però en quins termes? Com ha anat el diàleg? Es tutegen? Què es diuen quan es troben? O per donar per acabada la reunió? O em pregunto: què devien dir o fer els passatgers de l’avió que es va estavellar, o de què deien i com parlaven els bombers durant aquell rescat... aquesta mena de coses m’obsessionen.

En part suposo que per aquesta xafarderia meva, les històries (novel·les o pel·lícules) basades en fets reals, m’obsessionen una mica. Perquè penso, sí, basada, però fins a quin punt t’has inventat...? què de tot el que dius va passar, i què t’has imaginat...?

Per això hi ha un tipus de llibres que m’encanten, i són els diaris. Em produeix com una mena de vertigen saber que allò va passar i d’aquella manera exactament. Ara mateix estic llegint “Nada y así sea” de la Oriana Fallaci (gràcies al Pere per la recomanació i per haver-me deixat el llibre), que és el diari d’aquesta periodista mentre cobria la guerra del Vietnam. Excepte que evidentment hi haurà distorsions de la realitat pel fet que un observador mai serà totalment objectiu, em fa una mena de buit a l’estómac saber que el que explica va passar realment així. Que en aquell moment donat, aquell soldat (un soldat, però real, un que va existir de veritat) va disparar a aquell presoner (un presoner, però un de real), o que aquell vietnamita moribund veia com un porc llepava la sang que sortia de la seva cama, o que aquell altre soldat va matar al vietcong que l’estava disparant a ella, o que aquell camperol va sortir corrent en el moment menys oportú i el va matar l’explosió.

No és que no m’imagini què passa en una guerra, o que escriptors i directors de cinema no ens ho hagin pintat del dret i del revés, però llegir-ho així, amb els detalls, saber què deien exactament aquelles persones en aquell moment, em fa estremir.

Vaig tenir la mateixa sensació en llegir Un dia més de vida, o Set anys al Tibet, però ara m’adono de per què. Els detalls. Els detalls ho són tot.

1 comentari:

  1. A mi em passa una mica el mateix, poder no amb el mateix grau d'obsessió, però em solo fer preguntes que resulten si més no insòlites quan m'expliquen quelcom...També crec en els detalls.

    ResponElimina