dissabte, de desembre 30, 2006

Fins l'any vinent

La finestra tanca temporada. Avui marxem cap a l’Empordà a passar el cap d’any.

I ara és l’hora d’un petit resum. El 2006 ha estat un any mogut políticament, estatut, eleccions, referèndum..., ens hem manifestat per la vivenda, en favor de l’okupació, per la llibertat, pel dret a decidir, per més reconeixement de les entitats educatives, etc... i encara hi ha molta feina a fer!

Un any de muntanyes, en que hem afegit algun 3000 més a la llista, que hem corregut alguns kilòmetres amunt i avall i hem seguit pujant muntanyes amb esquis, al mateix temps que hem descobert indrets nous i llunyans.

Des de la finestra hem retrobat amics i hem conegut nous lectors i també hem seguit dient les coses tal com les veiem cada matí quan traiem el cap de la nostra tenda per mirar al nostre voltant.

Mil coses han anat passant... per davant nostre, algunes les hem agafat i les hem viscut intensament, d’altres les hem deixat passar...

Així doncs que 2007 segui un bon any i que seguim lluitant per fer realitat els somnis i il·lusions.

Tot esta per fer, tot és possible.

Fins aviat! Bon Any 2007!

divendres, de desembre 29, 2006

Excursió pel Alt Penedès.

Una de les ultimes excursions de l’any ha estat aquesta que hem fet per l’alt Penedès, una zona que desconeixíem de mitja muntanya i amb un bonic encant. L’excursió l’hem trobat gràcies a la revista de la FEEC (Federació d’entitats excursionistes de Catalunya). Així un itinerari que amb sortida des de Font-rubí que recorre 3 coves de la zona. La cova del Bolet és molt maca i es pot visitar la seva primera galeria i part de l’inici si porteu lots. L’excursió s’acaba amb la visita el castell (ruïnes) de Font-rubí. Amb molt bones vistes de Montserrat, tot el Garraf i l’Ordal.

Total 3:30h per baixar als diversos dinars d’aquestes dates...

dijous, de desembre 28, 2006

Eeeeeeiiiii! Estic viva, però poc inspirada. Tots aquests dies de menjars copiosos i felicitat per via de tub catòdic m'han deixat les ganes d'escriure una mica adormides...

Només escrivia per a fer el següent avís: a tots aquells que tenen un Pare Noel escalador al balcó. Que sapigueu que quan vinguin els reis i vegin aquesta andròmina horrorosa penjada a casa vostra no us deixaran res.

Els odio. Fa un parell o tres d'anys es van començar a posar de moda, i ara n'hi ha per tot. Us juro que a l'edifici de davant de casa meva n'hi ha 12. Dotze!!! A banda de que estèticament és horrible, no s'adonen que toooooots els seus veïns ja n'han posat un??? No ho comprenc. No m'entra al cap. Des d'aquí faig públic que ODIO PROFUNDAMENT ELS PARES NOELS ESCALADORS ALS BALCONS DE LES CASES i espero que desapareixin tots de la faç de la Terra amb una mort horrorosa i sense ser reciclats.

En fi, i darrerament (acollona't) he vist penjat en algunes cases un model que és una mena d'escala amb TRES Pares Noels pujant. Suposo que aquests deuen portar camells al trineu!

dimecres, de desembre 27, 2006

El pi solitari.



El pi solitari és un pi que està situat dalt d’un turó de 308m d’alçada. Un turó que esta a cavall de Castelldefels i el parc natural del Garraf.

Aquest pi viu sol dalt del cim, però amb la sort de poder contemplar el mar. Diu que en dies molts clars es pot veure les illes, però que cada cop es més difícil degut a la contaminació atmosfèrica. Si el Pi gira la seva vista pot veure el parc natural del Garraf. Un parc que incomprensiblement viu castigat per les agressions constants de les explotacions a cel obert de sorra i roques per fer ciment. i per ser l’abocador de la merda de Barcelona i rodalies. El pi no s’explica com podem estar destruint el seu i el nostre entorn, com podem seguir destruint tot allò que ens envolta en nom del progrés i el benestar... el pi no s’explica que és el que ens esta passant.

I si comencem a escoltar la natura?

El passat diumenge 24 varem fer una visita al pi, una excursió que surt directament des de casa i que recorre uns turons oblidats per la majoria de gent que viu el seu voltant. Unes muntanyes castigades per l’home i el foc.


diumenge, de desembre 24, 2006

Contra els especuladors i els seus còmplices!


Ahir la mani per una vivenda digna va aplegar molta gent. De totes les edats i sectors socials. Una manifestació pacifica però contundent.

El lema de la mani:

La llei no toca el marcat, la llei és paper mullat.

Gran lema i amb molta raó! No tornaré a escriure sobre quin crec que ha de ser la mesura per garantir el dret a l’habitatge. Dret que es recollit en la seva constitució i que com bon demòcrates que son els nostres politics haurien de fer politiques per garantir aquest dret. Però sembla que estan prou contents en garantir que els seus amics, coneguts i familiars s’omplin les butxaques empobrint a la majoria. Estan creant una societat egoista, potencien la lluita per veure qui és més ric. Fent petits capitalistes que l’únic que els interessa es fer-se rics a costa del seus veïns i veïnes... i aquet es fa dir d’esquerres?
Estar clar que ens hem de seguir mobilitzant, globalitzant les resistències i la denuncia. No deixar-nos enganyar i seguir reivindicat un dret basic en aquest estat de dret que ens volen vendre. No demanem una privilegi, demanem un dret!
Ahir érem molta gent, però hem de ser encara molts i moltes més, ja n’hi ha prou!


divendres, de desembre 22, 2006

23 de Desembre tots i totes el carrer!

Sortim el carrer! Amics, amigues, coneguts, saludats i despistats que llegiu la finestra: demà hem de ser molts els que diguem d’un puta vagada:

PROU! Pel dret a l’habitatge i prou de mentiders, promeses, lleis.... que son un engany!

Volem politics valents que realment plantin cara els poders, que realment faci politiques creïbles i valentes per poder fer que tothom tingui dret a casa i que puguem viure amb dignitat. Prou d’especulació, de capitalistes i lladres que amb el vistiplau dels politics de torn ens empobreixen. Mai tants pocs havien robat tant! Així demà cal donar color els carres de Barcelona i no amb els llums de Nadal!


dimecres, de desembre 20, 2006

La grossa

No, no hi jugo. No ho he mirat, però possiblement per aquestes dates l'any passat ja vaig posar el mateix al blog... Sé que sóc pesada amb aquest tema.

En fi, després d'anys de perseverància i de quedar com una tacaña cada cop que m'ofereixen loteria dels equips de futbol dels nens, els bars i centres culturals i de les associacions més rares de la ciutat, aquest any crec que tots els meus amics i coneguts se n'han afartat i ja no m'ofereixen loteria de Nadal. Una vegada vaig arribar a donar-li a una persona el "donatiu" sense quedar-me el número, perquè em deixés tranquil·la.

No hi jugo, i crec que és culpa del Pere. Perquè va dir un dia, deu fer cinc o sis anys, és super injust! I hi estic d'acord. En el dia a dia, treballo i m'esforço per fer un món més just. Un món en el que la riquesa es reparteixi segons les necessitats. I la loteria és justament un procés invers: s'agafen petites aportacions de moltíssimes persones i s'acumulen en una sola persona (o un grup molt reduït), i el criteri per decidir en qui és l'atzar. I per colmo, qui ho reparteix es queda amb part del pastís. Ni a la de Nadal ni a cap altra loteria.

Potser us sembla que és una mica estúpida la meva actitud, però no és en absolut una actitud de boicot (juajuajua) ni moralitzadora (el rollo de guanyar-se les coses amb l'esforç i tal). Si la gent és feliç pensant què faria si els toqués no seré jo qui els ho retregui... Potser fins i tot us sembla hipòcrita. Si em regalessin un número i em toqués m'ho quedaria? Clar que m'ho quedaria. Si em regalessin un cotxe per ser el passatger deu milions d'una companyia aèria també me'l quedaria.

Però negar-me a comprar loteria és per mi una manera de reafirmar que estic contenta amb el que tinc, amb la manera com visc, amb les coses que faig. I que a més, crec que si una persona no està contenta amb el que té o amb la manera com viu hauria de tenir maneres més segures que l'atzar de posar-hi remei. No m'agrada pensar que faig apostes sobre la meva manera de viure ni per canviar-la. I per tant, m'alegro cada cop que dic que no, perquè afirmo que tinc prou amb el que tinc i que visc contenta. Què més es pot demanar...? Com que no hi jugo és com si ja m'hagués tocat la loteria.

divendres, de desembre 15, 2006

Falten referents socials, esportius i polítics com l'OleguerC

Ahir Oleguer era recompensat amb el premi Lluís Companys pel seu compromís vers les seleccions catalanes. Oleguer anunciava que destinaria els 25.000€ del premi a l'associació d'escoles valencianes.
Ho sento, però davant d'això em trec el barret! Crec que això diu molt d'un jugador de futbol que viu dins de tota la hipocresia que representa el mon del futbol i ja que estem, crec que cal donar-li més minuts!!

Des d'aquí, Gràcies Oleguer pel teu compromís vers un país, Gràcies pel teu compromís per la lluita per l'alliberament dels Països Catalans i per la justícia social. Anem camí d'Ítaca.

dimarts, de desembre 12, 2006

L'acció és la nostra opció.

Fa dies que buscava el cartell que he publicat en aquesta entrada, cartell "mític" d'escoltes catalans. La curiositat la va despertar la també ja mítica excursió al Tuc de Mulleres amb el Pablo, el Pol, l'Eva i el Joan. Així que arribat a casa vaig començar a buscar, per Internet, preguntant els amics... i quin era per què de la recerca? Doncs en el viatge de tornada a la gran ciutat i enmig del debat de com canviar el món i el paper que ha de jugar escoltes catalans i l'escoltisme, l'Eva va recordar el "mític" lema del "mític" pòster: l'acció es la nostra opció i varem recordar la necessitat de recuperar alguns dels valors de l'escoltisme que hi ha al pòster i que semblen oblidats. Al final la recerca va donar els seus fruits i el vaig trobar en la meva col·lecció de pòsters i cartells que guardo, aquells pòster que decoraren la meva habitació a casa de la mare... Ara amb l'ajuda de l'scaner l'he passat a format digital. El pòster em portar molts records, molts bons records, al mateix temps que em portà a somnis que es va quedar al calaix. La primera excursió, l'agrupament ja desaparegut Joan Ballester i Canals de Castelldefels, els companys de unitat de raiers, pioners i clan, aquella baixada de l'Ebre amb barca quan era Raier, els campaments pels Pirineus amb pioners, les primeres muntanyes, l'Aneto, aquells anys de cap, l'assemblea d'escoltes a Castelldefels, Lleida...., la murga, l'eims, l'equip de muntanya... Gracies companys i companyes!
I com no podia ser d'un altre manera, el pòster també em desperta una reflexió. La imatge crec que no ha perdut actualitat, tot el contrari, sóc del parer que si l'escoltisme ha d'esdevenir un moviment de masses, de transformació social, ha de retrobar el camí de l'acció. Com l'excursionista que agafa el camí per arribar el cim, l'escoltisme ha de recuperar l'acció com opció principal de transformació social. L'acció es pot entendre de moltes maneres, però no es pot obviar, no es pot deixar al calaix. No existeix escoltisme sense acció com no existeix escoltisme sense excursionisme. Per mi són les peces claus d'un projecte que va molt més enllà que un simple projecte educatiu. No hi ha transformació social ni política si no passem a l'acció, si no actuem, si no ens comprometem, tant si no eduquem amb aquest valors com si no els practiquem a nivell personal o global.
Espero que almenys tots i totes aquells que hem tingut el pòster penjat a l'habitació o que hem passat per l'escoltisme continuem tenint l'acció com la nostra opció principal per transformar i que des dels diversos fronts segueixin lluitant i educant per transformar.

Trepitjant les primeres neus al Canigó

Hem dormit a Roses a casa l'Anna, on hem anat a celebrar l'aniversari de l'Elena. Ens llevem diumenge, i després de deixar els que no tenien energia per a la muntanya després de la juerga, ens dirigim cap a Prades, i busquem la pista que mena al refugi de Cortalets, des d'on ens agradaria intentar el Canigó.

Però aquest és l'aspecte de la pista més o menys a 1400m, de manera que deixem els cotxes i continuem a peu.Impressionants les vistes, el dia és claríssim, i al fons veiem el mar...
Deixem la pista i seguim les marques de GR. Som una bona colla!!
Les nenes: l'Aina, l'Elena, la Núria i jo.
La veritat és que el dia és clar i bonic, i molt fred, sobretot quan passem al cantó Nord, on es troba el refugi, comencem a passar fred de veritat.
Per fi, ja es veu el refugi!! Està tancat, però la part lliure és gran, hi ha llar de foc encara encesa dels que acaben de marxar, i ens asseiem a dinar.

Després de dinar, sense perdre massa temps, per por que se'ns faci fosc, resseguim la pista tota nevada fins als cotxes, i fem la foto de grup... Ho tornarem a intentar a l'estiu!!

dijous, de desembre 07, 2006

Ultima cursa de l’any a Casa.

Ahir vaig fer la cursa que tanca la meva temporada. Es una cursa popular dins del marc de la festa major d’hivern. Te aproximadament 4900m amb poc desnivell (segons el meu rellotge: 62m de pujada i 28m de baixada). El final un temps de 0:19:19. El més divertit de la cursa a estat la pluja i els carrers plens de aigua i també ha estat divertit el duel amb el meu bon amic Rubens, que el tio esta fet una makina i m’ha guanyat, enhorabona!

Doncs res, acabo aquesta temporada no massa content, les ultimes curses no he pogut rendir el màxim, el canvi de feina m’ha fet tenir poc temps per entrenar i anar massa cansat... però per l’any vivent... intentarem corre mes que el vent!

Resum de l’any amb números: 20 curses amb 408 km i 22667 m de desnivell positiu... ufff

dimarts, de desembre 05, 2006

Veneçuela segueix sent vermella.

Avui m'he aixecat amb l'alegria que el poble de Veneçuela democràticament ha dit que vol seguir caminant pel camí vermell que aquest últims anys Hugo Chavez els ha portat. Democràticament ha guanyat la revolució bolivariana. Aquestes eleccions han posat en dubte aquells que diuen que Veneçuela viu en una dictadura. Tothom ha pogut anar a donar el seu vot lliurement a l'opció política que volgués. No podem deslegitimar un govern pel seu populisme. Que no és igual de democràtic Veneçuela que els EEUU, que estan governats per un "personatge" triat per la majoria del seu poble? No podem deslegitimar els governs només perquè el color de les seves polítiques no ens agraden. Tampoc ho podem asilimar a la situació a Cuba, on sí que existeix una certa manca de llibertat democràtica.
Aquí vivim intoxicats de la part més populista del president Veneçuela, intoxicació feta pels interessos capitalistes que desitgen la caiguda del somni i tornar a controlar el poder i amb ell els grans recursos naturals i econòmics que tenen allà i ara controla l'estat. Avui he sentit les primeres paraules de Chavez parlant del nou socialisme, paraules que m'ha tornat el record les petites estones amb el meu oncle missioner que treballa allà. Ell m'explicava el fet de repensar i actuar en la transformació del socialisme que en el fons és la recerca de la construcció d'una societat més justa i lliure, sense desigualtats i amb oportunitat per tots i totes els éssers humans.
Cal que deixem de reflexionar sobre la imatge i anem al fons de les qüestions. Cal reflexionar per què una majoria lliurement ha anat a votar a una opció política que propugna un alliberament social i una lluita contra el capitalisme imperant. No serà perquè en el fons estan expandint la justícia social a tots els indrets del seu país? No serà perquè ha plantat cara els que robaven i espoliaven els seus recursos naturals? No serà perquè estan farts de ser explotats per l'altra part del món? No serà perquè intenten repartir el que estava en mans d'uns quants entre tots?

Jo estic amb ells, estic amb el poble que s'aixeca i lluita contra les injustícies socials i lluita contra el capitalisme!

El vermell de la revolució corre per llatinoamerica i avui sembla més fort que mai!
P.D= Salutacions i felicitats el meu oncle, que sé que ens llegeix habitualment. Ànims i a seguir la lluita i que no s'apagui la llum de la revolució i esperem que algun dia s'estengui per tot arreu.

dilluns, de desembre 04, 2006

Alliberem espais, solidaritat amb la makabra i can Ricart

Tota la meva solidaritat amb la gent que resisteix a can Ricart. Tota la meva solidaritat amb tots i totes els que des de tots els fronts lluita'n contra l'especulació, allibera'n espais i reivindicant un altre model de societat i d'entendre la propietat. Cal seguir reivindicant mes espais públics, acabar amb l'especulació, alliberara els espais buits, lluita'n contra la destrucció del nostre passat i del nostre patrimoni cultura i natural, cal obrir els espais a la ciutadania, els veins i veïnes...

Ara i sempre Resistència!