dijous, d’agost 31, 2006

Tornar de vacances

Malgrat que se'ns van posar en contra els elements, el dia 5 sí que vam poder arribar a Suïssa tal i com estava previst. Ara, a partir d'aquí, res va anar com estava previst. Bàsicament, com que cada dia plovia, o feia mal temps, no vam poder fer cap de les ascensions que l'Esteve havia planejat amb tant esmer.
El dia 4 vam anar a dormir a Tor, a l'Empordà, a casa els pares, i pensavem sortir a les 6 del matí cap a Suïssa. Però vam marxar a les 3.30 cap al pavelló de Viladamat, perquè van desallotjar el poble a causa d'un dels incendis de l'Alt Empordà d'aquell cap de setmana.
Finalment, a les 8 del matí sí que vam sortir, vam aguantar vent, pluja, obres i desviaments, caravanes i de tot. Cap a les 6 o les 7 de la tarda ja plantàvem la tenda nova al camping de Saas Grund.
Els dies a Suïssa i després a França es poden resumir en el que ja ha dit l'Esteve: mal temps i molt de fred. Però ens ho vam passar bé, vam disfrutar de la poca activitat que hi vam poder fer i vam llegir molt.
Els dies a Tor a la tornada es poden resumir en descans, família, platja i madalenes de Castellfollit.
I ara toca tornar a posar fil a l'agulla a totes les coses que abans de marxar van quedar embastades, o planejades, o a mig fer o...

dimecres, d’agost 30, 2006

Clos ministre?, l’opa del PSOE el PSC es consolida.

El PSC-PSOE és una caixa de sorpreses. Fa dies que es discutia si el PSC hauria de tenir grup propi el congres i pocs dies desprès Clos, segons diuen proper els sector més "catalanistes" del PSC, serà nomenat ministre del PSOE, ja ho deia el eslògan del PSOE: si guanya Zapatero guanya Catalunya. (encara que aquí només guanya els polítics catalans del PSC) Estar clar que els sectors més espanyolistes i regionalistes del PSOE estan aconseguint eliminar o apartar tot allò que olora, encara que sigui mínimament, a Catalanisme dels llocs principal de la política catalana. Han abandonat l’estratègia dels Bonos e Ibarres i ara amb bon "talante" ho fan amb guant blanc Zapatero i Montilla. El punt culminant de l’estratègia ha estat portat a Sr. Montilla a ser el presidenciable a la Generalitat de Catalunya.
Les intencions amb les que amenaçava el Sr. Corbacho i companyia quan els PSC semblava que tornava els seus principis ideològics, sembla ser que han donat els seus fruits. No a calgut muntar el PSOE a Catalunya. Amb una l’opa i la complicitat del Zapatero ja han tingut prou per fer que el PSC perdi les regnes del seu propi partit, deixat el timó i la sala de maquines en mans del socialisme més descafeïnat i dels espanyolisme més ranci. Del centralisme que mira cap a la dreta i d’una generació de polítics frustrats per no haver assolit allò pel que presumptament lluitaven en les llarga nit franquista, però en comptes de seguir lluitant s’han conformat amb fer-se rics especulant amb el territori, governant els seus municipis d’esquenes a la gent i de cara els interessos capitalistes.
Ser que hi ha molta gent del bona fer dins del PSC, gent procedent de la lluita antifranquista, del catalanisme, del socialisme més compromès, aquesta gent no pot seguir en un vaixell que els ha traït contínuament només per les ànsies de poder d’aquells que portant masses anys a les cadires.Una Catalunya plena, lliure i socialment justa no es pot construir amb un PSC com l’actual: lligat, emmanillat els interessos electoralistes del govern de Zapatero i de l'estat espanyol.
I ara que?
Cal recuperar l’espai que esta abandonat el PSC introduint i renovant el missatge d’esquerres i catalanista en les classes d’esquerra tradicional catalana, cal fer possible consolidar un majoria suficient per desplaçar el PSC i construir una veritable esquerra nacional que arribi a tots els racons i sigui motor de transformació social. Aquest expansió del discurs independentista es pot donar sense abandonar els principis, sense renunciar a l’alliberament nacional i social, sumant esforços per construir, cal deixar clar que l’independentisme d’esquerres no destrueix res, tot el contrari, construeix un futur per tots i totes. Cal seguir construint un esquerra nacional forta que sigui una veritable alternativa els dos partit que fins ara han remenat les cireres en aquest país. Abandonem les baralles estèrils que hi ha entre tots els sectors dels catalanisme d’esquerres i del independentisme. El camí d’alliberament nacional i social no avançarà sense unitat d’acció política i social.

3 setmanes en 25 Imatges.

Petit recull fotografic de la nostre estada per les muntanyes...

dimarts, d’agost 29, 2006

Jo vull un estat propi.

Aquestes vacances ens hem fet un fart d’explicar d’on veníem. Alguns sorpresos per una matricula estranya on les úniques inicials que acompanyaven les dotze estrelles europees errant les del CAT, ens preguntaven d’on veníem. Altres al sentir-nos parlar ens deien italians i nosaltres els explicàvem que no, que errem catalans, d’altres ens anomenaven espanyols i nosaltres deia que espanyols no que catalans...
Jo vull ser d’un país del món, en que no tingui que donar explicacions d’on vinc, quina llengua parlo i on esta el meu país. Jo vull ser part del món.
Estar clar que tampoc vull un estat propi que sigui més del mateix, un país sumis el capitalisme, un país injust, un país de classes. No vull un país que no representi cap garantia de transformació social.
Ser que per molts i moltes això pot semblar una utopia, una utopia que fes renunciar a lluitar per esdevenir un estat propi o a conformar-se amb un simple canvi de nacionalitat, però jo no renuncio a la lluita diària per l’alliberament social i nacional, no renuncio a aconseguir un futur en llibertat i justícia tant per el nostre poble com per tots els pobles del món.

Avui m’he adherit a la campanya sorgida des de allò que s’anomena la “blogsfera” que porta per lema: jo vull un estat propi!. iniciatives com aquestes sorgides des de la societat civil son les que fan créixer i internacionalitzant la lluita.

Enhorabona el promotor de l’iniciativa.

Tornem a casa...

Aquestes vacances es podien titular: a l’espera d’una finestra de bon temps. El mal temps ens ha perseguit des del primer dia. malgrat el temps hem descobert un indrets solitaris, vall oblidades pels remontadors i les multituds a les que hem de tornar algun altre dia. Hi ha moltes muntanyes e indrets oblidats per la febre dels 4000. Tant a Suïssa com a França.
Per Suïssa, un intent el weeismis, un parell de 3000m, un per una ferrata i moltes hores de caminar per sota dels núvols amb tímides estones de sol. L’intent el Mont Blanc es va quedar en una passejada per Chamonix amb pluja i la corresponen visita a la casa de muntanya per veurà la perdició meteorològica que anunciava mal temps per 2 dies més... així que cap el parc natural del Vanoise un indret molt maco en que vam fer un intent a la Grande Casse que la pluja va impedir desprès de passar la nit el refugi... i al final un parell de dies prop del riu Ardeche que vam baixar amb canoa i escalar a les seves cingleres. I tornar a Tor ha acabar les vacances amb el record de tot allò que hem conegut, viscut i amb el cos i la ment descansats per seguir donant guerra des de la finestra i el carrer!

L’Eva encara gaudeix d’uns dies més de vacances per Tor.

divendres, d’agost 04, 2006

Tuc de Mulleres


Doncs la llàstima és que l'expedició no va poder acomplir el seu objectiu.
Tal com estava previst vam anar fins a la boca sud del túnel de Viella i d'allà al refugi de Mulleres, a 2360m, on vam passar una agradable tarda i nit. Si bé a la tarda el cel es va ennuvolar, no va arribar a ploure i hi vam estar prou bé. Fins i tot alguns es van banyar al llac que hi ha a la vora del refugi!
A la nit, després de sopar, alguns es van posar de seguida a dormir, però altres vam sortir a gaudir de la fresca de la nit, i vam comprovar amb bastanta alegria que el cel s'havia destapat, i vam poder veure les estrelles magníficament.
Vam dormir força bé, tot i les reduides dimensions de les lliteres i la calor... i l'endemà, quan ens vam llevar, resulta que estava plovent. Com que no tots teníem ganes de mullar-nos fins als ossos, només uns quants vam sortir del refugi en direcció al cim, però finalment, a l'alçada del darrer llac, vam decidir tornar enrere, ja que no deixava de ploure, les botes ens van calar i la boira amenaçava de no deixar-nos trobar el camí fins al coll amb suficient seguretat.
Així doncs, ens vam tornar a reunir al refugi i vam baixar cap als cotxes. Tot el camí de baixada va continuar plovent, de manera que al final vam arribar tots xops als cotxes.
Vam dinar a Vilaller, i una cosa va quedar ben clara: tots ens ho haviem passat de conya i tenim ganes de tornar-ho a provar! de manera que quan torni dels Alps, muntem la segona expedició.
Bones vacances a tothom!!
(fotos: http://degenerart.blogspot.com)

A l’espera d’una gran finestra de bon temps.... marxem de vacances.

Farà un any, voltant per les muntanyes de les Dolomitas i la Vall d’Aosta que vem decidir obrir aquesta finestra. Aquest estiu tornem el "monte", marxem cap els Alps suïssos i desprès farem un intent el Mont Blanc! (4810m) tenim reservar pel dia 14 de Agost el refugi de Gouter, així doncs el 15 d’Agost farem l’atac el cim si s’obra una finestra de bon temps i la muntanya es deixir...
A L’hora que intentem sentir-nos lliures voltant per allà on no s’entén de fronteres, religions, cultures, rics o pobres... i on el temps sembla que passa més lentament... Esperem que el tornar s’hagin tancat les tempestes d’ocupació i violència que castigant orient mitja, que s’aturi la impunitat d’uns i la mort dels innocents. Esperem que a la tornada els polítics de casa hagin reflexionat prou durant l’estiu i vinguin amb ganes de treballar per la gent d’aquest pais per encara unes eleccions on els ciutadans puguin sentir propostes i projectes polítics, que encarem unes eleccions en clau de construcció social i nacional... Esperem que l’espurna de la revolta segueixin contagiant més pobles de Llatinoamèrica i que no s’apaguin les que existeixen ara... en definitiva, esperem que la finestra de bon temps s’obri cada dia sobre milers de persones arreu del món que ho necessitant.

Bones Vacances, Bones festes dels pobles, viles i ciutats, bons concerts i ressaques... I ens tornem a veurà pels volts del 28 d’agost!

dimarts, d’agost 01, 2006

Revolta Global IV (en busca d’un tercer camí)

Fa mesos que no escrivia sobre el tema, però com sempre que a la família rebem la visita del meu tiet missioner en deixar un llegat de pensaments i reflexions per donar forma i color.

El meu tiet és missioner a Veneçuela des de fa molts anys i encara més que volta per llatinoamericà. Amb tot el que ha viscut, la relació amb les classes més desafavorides de llatinoamericà, la lluita per aconseguir l’alliberació del pobres, la feina colza a colza amb els grans revolucionaris de la historia d’aquelles contrades, el seu pensament religiós, fa que la seves paraules tinguin per mi molt de pes.

Lluny del que poguí estar cansat de tanta lluita amb més de 70 anys, en les seves dues ultimes visites que ens ha fet, he vist en el meu tiet alguna cosa diferent en la seva mirada, una mirada que no esta cansada de la lluita diària, una mirada plena de espurnes de revolució, d’il·lusió. Una mirada que comunica revolta, canvis i transformacions socials, una mirada humil i sincera que un altre mon es possible. Poc temps he parlat amb ell, però m’ha fet reflexionar molt. M’explicava que allà començant a caminar, que buscar noves maneres de enfocar el socialisme. Comparteix la revolta amb el poder, el mateix temps que és crític amb els governants populistes. Convençut que cal donar-ho tot per buscar un altre camí, obrint una tercera via que s’obri camí entre els socialisme o comunisme destructiu i mal entens i el capitalisme agressiu, depredador i sense escrúpols que patim dia a dia arreu del món. Llatinoamericà esta despertant i un altre cop hi ha un fantasma que començar a recorreré el continent i no es el continent europeu com començava aquell antic text... els pobres, les classe més humils tornen a sentir parlar de democràcia, alliberament, cultura, educació, ho escoltant, però també ho començant a veurà, la cultura, l’educació, la sanitat arriba a tots els barris, barris que començant a organitzar-se amb assembles amb l’ajuda de govern nacional.... i el somni s’està fent realitat i semblar ser que les veus s’estenen pels països veïns. El mateix temps que militars, opositors, defensor dels capitalisme fa tot el possible per enderrocar el futur de les persones i el pobles. Estar clar que hi ha errors, però és difícil plantar carra els imperialistes, els explotadors i els capitalistes.

La il·lusió de l’obertura de un procés de transformació social adaptant el socialisme a les actuals demandes socials, ens ha de servir de exemplar per adonar-nos de tot el que ens envolta a les “societats desenvolupades i occidentals”. No hem de tenir por i enfrontar nous intents de canvis socials en les nostres societats, en el fons el que succeeix en aquest moments a llatinoamericà i el que cal fer aquí és el mateix: l’alliberament de les classes oprimides, dels pobres, dels camperols, el repartiment de riquesa, la defensa de la natura, la construcció d’una democràcia participativa i oberta, la construcció d’una societat justa i digna per tothom, en desenvolupament humà personal i col·lectiu. Construir un societat forta amb valors i cultura, construir dones i homes lliures... Tot això sembla una utopia, però a llatinoamericà caminen en aquest sentit tot i els entrebancs que existeixen i el pessimisme col·lectiu que impera la nostra societat globalitzada.

Poder sempre ens mirem massa la historia i tendim a repetir teories revolucionaries a defensar doctrines a capa i espasa. Tendim a assimilar socialisme o comunisme a les gran dictadures del passat, els gran genocidis que s’han portat a terme sota una bandera vermella, amb un estel, una falç i un martell. Però sempre ho fem, oblidant tota la pobresa, la injustícia, les guerres i les morts que han i produeix a hores d’ara el capitalisme, el neoliberalisme o com vulgueu anomenar el monstre que sembra tanta injustícia i por a arreu del mon, els nostres carrers, el nostre país, el nostre continent...

El meu tiet m’ha ajudat a entendre una mica tot plegat, m’ha contagiat la seva mirada revolucionaria i m’ha fet entendre una mica més que esta succeint a llatinoamericà i cap on caminant. Com cal aprendré dels greus errors comesos en el passat per construir nous horitzons, la necessitat d’evolucionar amb la teoria revolucionaria adaptant-la a realitat social actual.

“per ser lliure s’ha de ser pobre” Això en va dir el meu tiet, i quanta raó te... sense les cadenes del capital ens convertim amb homes i dones lliures, recuperem la llibertat de decidir el nostre futur, recuperem la llibertat d’expressió, la lliberta d’acció... no buidem la paraula pobre de contingut.

Estar clar que submergits dins de la societat de consum en la qual vivim, lligats el capital per mans i peus, controlats per poder, hi ha molts i moltes que viuen molt be, és difícil avançar, trencar, transformar en aquest sentit, pensant en tots i totes i no nomes en un mateix i allò immediat que ens envolta.

Però avui encara estic més convençut que mai, que algun dia, també serà possible canviar tot això a l’antiga Europa, en aquella Europa que fa molts i molts anys un fantasma recorria...


Gracies tiet Domingo per tot, algun dia ho aconseguirem!