divendres, de juny 30, 2006

Si em busqueu...

Seré per aquí......amb aquesta gentussa.

Fins la tornada!

Esteve: cuida la Merla, la casa i la finestra!

La fera es desperta... (Qui sembra l’odi recull la ràbia)


Dimecres a la nit el col·lectiu okupa sortia el carrer, prenien el barri de Gracia i feien sentir la seva veu, la seva ràbia.
He sentit dir moltes coses aquest dies sobre el tema, però lluny d’anàlisis del fons de la qüestió, la precarietat dels joves, l’habitatge, la manca d’espai autogestionats, el creixent control socials, el capitalisme agressiu... totes les solucions que donant els polítics son solucions repressives, totes les declaracions que fan els polítics son per tirar-se la vaixella per sobre i fugir el problema real.
Estar clar que l’estratègia de la gent de la "fera" no es compartida per la gran majoria de ciutadans i ciutadanes, veïns i veïnes del barri. Però també es un estratègia que dona el seus fruits a nivell de globalitzar el problema i arribar a la màxima gent possible tot i la imatge que es dona. Esta clar que no donarà resultat a curt termini però si que es donar a llarg termini. El canvi d’estratègia dels okupes de la "ferra" també és un pas per en fugir del típic enfrontament okupes-antiavalots amb el final de sempre, desallotjament amb les conseqüents detencions. Aquesta nova estratègia, crec que avançar cap un estratègia d’atacar el veritable problema: el capital i globalitzar la problemàtica. Estar clar que tot aquest tipus d’estratègia comportat un gran rebuig social i és poc políticament correcte.
La lluita pren moltes formes, te molts fronts que tots buscant que l’administració publica i els poder econòmics comencin a treballar per solucionar el problema de l’okupació, la falta de vivenda.... Com sempre cal aprendre d’altres països que d’una manera o altre ha arreglat la situació de l’okupació com Alemanya, Holanda, etc..
Mentrestant la resistència activa i organitzada esta condemnada a ser criminalitzada, atacada i reprimida, però la resistència en la forma que es va viure el barri de Gracia posar de manifest moltes de les mancances que pateix aquesta societat encara que els polítics i poder fàctics desviïn el tema de fons, que és la seva incompetència de la gestió publica i la seva submissió el capital i els interessos dels més rics.

dimecres, de juny 28, 2006

L’Ulldeter tranquil i solitari..

Dissabte de sant Joan, menre mig país encara dormia o arribava a casa amb la resseca de la revetlla, nosaltres vam decidir anar cap a Ulldeter per pujar el Gra de Fajol, 2708m. Decidim fer el camí que puja per la Coma d’Orri. L’aparcament (1550m) és un revolt molt tancat a 4 km de Setcases.
Aquí deixem el cotxe, ens calcem les botes i amunt... es segueix la pista de les marques del GR però 100m més amunt es desviarem cap a l’esquerra seguint un petita pista que creua el riu. Seguim la pista fins a trobar el torrent, el remuntem seguint les fites.
Aquí l'Eva afegeix que vam veure unes basses plenes de capgossos (però molt plenes!), i que pel camí vam trobar maduixetes de bosc. Mmmmm!!
La solitud de la vall ens porta a contemplar molts isards, i un grup de marmotes... el camí segueix el fons de la vall pujant 3 esglaons, la Jaça dels Marrans, la Jaça del mig i la Jaça de dalt.
Un cop al coll de la Coma de l’Orri (2498m) fem un descans i contemplem el Pic de l’Infern, Bastiments, Freser...seguim per la carena fins el cim, a 2708m.
D’aquí es pot contemplar una gran vista encara que la calitja només ens deixa veure amb claredat els cims propers. Dinem els embotits, la verdura i la carn i cap al Coll de la Marrana (2529m). Seguim el GR-11 fins l’aparcament passant per el Refugi d’Ulldeter. Una bona manera de celebrar Sant Joan!!
Una excursió molt maca que dóna la volta als Gra de Fajol i que s’allunya de les multituds dels cims propers. Nosaltres vam estar 6:30h amb parades i 1200m de desnivell positiu.
Molt recomanable...







dimarts, de juny 27, 2006

El Berguedà desconegut...

En aquests últims 15 dies hem fet varies visites al Berguedà, l'entrenament de la marató de Berga, Patum, excursió amb els pares de l’Eva per la zona, la I Cursa del Pedraforca...
El Berguedà te indrets desconeguts, oblidats per l’especulació i el turisme de masses. Amaga moltes petites meravelles que pel boca orella pots anar coneixent i fa que aquesta comarca del país t’enamori. També aquesta part del país amaga la historia de la Catalunya minera que crec que ha estat oblidada pel pas del temps...
Així en resum curt d’aquest dies, hem tornat a saltar els plens de Patum i ballat amb l’àliga, hem sigut espectadors de la patum infantil, hem descobert Bagà, hem anat a la font de la Vinya Vella, on hi ha un aigua molt bona, hem visitat la Font Gran de Cercs i hem anat a visitar un jaciment on es poden veure petjades de dinosaure prop del poble de Fumanya, hem recollit fòssils, hem visitat el poble abandonat de Paguera, hem visitat una antiga mina de carbó a Vallcebre on s’està recuperant una tram de via del tren, un tren miner que també he conduït, hem agafat aigua de la font de la roca prop del Pedraforca , diuen els entesos que la més fresca de les fonts del Berguedà, hem vist un senglar, voltors i no hem trobar moixernons, mal any aquest....Aquí es veu la Ramona a sota de les petjades de dinosaure de Vallcebre.
El camí cap a la Font de la Roca.Recollint aigua a la Font de la RocaUn dels trams de via recuperat.


Diumenge em vaig sentir com un isard! Després d’una nit sense dormir pels nervis a les 5:45 del matí marxava cap a Saldes per participar a la I Cursa del Pedraforca. 13.320km 1300m de desnivell positiu... cursa que reunia a la majoria dels "extraterrestres" que competeixen en les curses de muntanya.
Sortim des de Saldes, cap el mirador, l’habitual aparcament quan es puja el Pedraforca. En el primer tram es pot córrer encara que alguna rampa comença a obligar a caminar, la ultima rampa fins el mirador... sense comentaris, arribem al refugi. Aquí una petita treva d’uns quants metres abans de començar la pujada cap el coll del verdet... estic molt i molt cansat i vaig veient com m’avança molta gent... un cop al coll de verdet, em dic que ara o mai i començo la grimpada a tota llet, es fan taps, i opto per grimpar per variants el camí que fa tothom, un cop a la primera agulla de tota la cresta.... "gallina de piel" impressionant!!!
D’aquí el cim, les baixades i grimpades com un isard, vaig avançant a molta gent... Impressionant!! Baixada cap a l’enforcadura com un coet i el tram que més ganes tenia, la pedrera! Aquí fico sisena i avall que fa baixada, gaudint de la velocitat i saltant de pedra en pedra!!! Fins a la carretera com un llamp, 1.5 km final cal córrer ja que es una baixada per un camí en mig del bosc... al final 2:24:10 per fer Saldes-Pedraforca-Saldes... el primer em treu 40 minuts!!! i fa la cursa amb 1:40h.
Estan bojos aquest Romans!!


dilluns, de juny 26, 2006

La Flama del Canigó

Un any més (i si no ens descomptem és el 20è), la Flama del Canigó ha arribat a Castelldefels per encendre la foguera i els petards i els diables i la festa.
La flama crema a Perpinyà des de l'any 1956, i cada 22 de juny a la nit, es renova al cim del Canigó: es puja la flama i s'hi encén una foguera. Gent d'arreu s'arriba fins al cim aquella nit, i duen la flama arreu. En el nostre cas, és el centre excursionista d'Esplugues qui porta la Flama fins al Baix Llobregat, i allí ens trobem gent d'arreu per dur-la cada u al seu poble.
Des d'Esplugues, els corredors de Castelldefels (aquest any, poc quòrum: va córrer l'Esteve sol!), escortats per algun cotxe (el nostre) i una moto de la policia, duen les torxes enceses fins al poble. Per sort, a l'entrada del poble també ens hi esperava l'Andrés, i per tant el recorregut pel poble va quedar una mica més lluït. A la Plaça de l'Església ens hi esperaven diables, tabalers, i el públic incondicional, que ens va acompanyar en cercavila fins al lloc de la foguera.I finalment, al Parc de la Muntanyeta, es va llegir el missatge d'aquest any, es va encendre la foguera, els diables van fer soroll i es va repartir coca i cava a tothom que en va voler mentre en va quedar.

divendres, de juny 23, 2006

Focs de Sant Joan




Enguany, com altres cops, la flama de la llengua, guardada a Perpinyà des de fa més de 50 anys, arriba a molts indrets dels Països Catalans per encendre totes les fogueres.
També a Castelldefels la flama arriba des d'Esplugues, on la fa arribar el centre excursionista directament des del Canigó.

Ja les podeu fer ben altes, les fogueres de Sant Joan!

A festes.org hi podem llegir...

En els últims anys, la festa de Sant Joan està vivint, especialment a les grans ciutats, un procés de domesticació que amenaça la continuitat de les fogueres com a element central de la celebració.

En cada nova edició l'administració local posa més traves a la construcció espontània de fogueres al carrer. En nom de la seguretat (riscos personals, perill d'incendi, destrosses en el mobiliari urbà) i de la comoditat (carrers tallats, sorolls molestos, fum) cada vegada cal demanar més permisos per tal de fer la petita foguera de barri, de plaça, de cantonada, feta amb la participació de tots els veïns.

D'aquesta manera s'està acabant amb un espai tradicionalment obert, de socialització, festeig, diversió comuna i responsabilitats compartides, i cedint el protagonisme a macro-revetlles de consum massiu en grans espais privats, que converteixen la festa de Sant Joan en un negoci de discoteca més.

Contra la cultura de l'espectador que té el sofà, la passivitat i el consum com a paradigmes, us proposem cremar el tedi, sortir al carrer, córrer, saltar, vibrar, suar, emocionar-se i ballar al voltant d'una bona foguera.

dilluns, de juny 19, 2006

Una camí difícil cap a Ítaca...

Ara toca dir les coses pel seu nom, i estar clar que el No a l’estatut ha fracassat estrepitosament, sobre tot de l’òptica independentista, cal analitzar que no nomes ERC demanava el No, hi havia tot el ventall de l’esquerra independentista revolucionaria, plataformes, etc... tot això no ha fet més que sumar el 21%, no m’oblido del company de viatge que tenia el NO i que ha fet més mal que be. Tot plegat en deixar preocupat que el NO, no tingues la força del almenys el 30%. Soc conscient que derrotar el SÍ no era possible, però tenia l’esperança que podíem treure uns bons resultats. I no ha estat així.

En clau interna hem aconseguit, encara que sembli un mirall, certa unitat d’acció i discurs de molts sectors de la societat vinculats a d’independentisme, de partits, de col·lectius, etc... Però el mateix temps no hem segut arribar aquell independentisme social que altres cops ens han donat recolzament i que ha decidit quedar-se a casa i votar NUL o SÍ. Però en que si que es veritat es que el NO que intentava trencar amb Espanya i començar el procés d’emancipació col·lectiva a fracassat.

Hi ha molts factors per analitzar el baix recolzament del NO, però principalment crec que hem ballat amb la més lletja i això ens ha portat aquest desastre. Per la urticària que produeix anar de bracet amb l’extrema dreta, cal confessar que fins i tot a mi m’ha fet dubtar en alguns moments.

Com independentista estic desil·lusionat, trist, derrotat... sembla que siguem un poble, una societat, que no desitja esdevenir lliure i que no vol construir un futur més digna, que no desitja afrontar un camí difícil... semblar que sempre claudiquem, abaixem el cap i ens conformem amb les engrunes... Amb això no vull dir que jo tingui la raó o que sigui millor que cap altre persona que pensi diferent, però com a independentista i socialista en sento decebut de que el discurs independentista no arribi a esdevenir un majoria social, decebut perquè som nosaltres mateixos els que no ho sabem explicar prou, decebut que no trencem les cadenes...

Cal analitzar l’abstenció, la divisió entre ciutadans de carrer i ciutadans amb càrrec, aquesta divisió és una demostració que el sistema democràtic actual no funciona. Aquesta abstenció demostra que el sistema te molts i molts errors, que els ciutadans i ciutadanes viuen lluny de la vida política que es fa els parlament i congressos, que existeix una passivitat i un avorriment que porta a la dimissió dels deures que tenim els ciutadans en aquest model democràtic. Aquesta dimissió és també desil·lusió dels més grans i sobre tot dels més joves, és passivitat davant dels processos politics importants que ens afecta a tots i totes. Esta clar que aquesta passivitat, desil·lusió i dimissió és promoguda des del mateix poder polític, pel seu comportament i tracta a les persones.

Però estar clar que la decepció no ens pot fer abandonar la lluita, cal aprendre dels errors i seguir el combat, expandir-la a molts altres fronts, pensar i reflexionar nous camins i estratègies, cercar nous aliats i refer aliances per poder arribar a la gent, per poder intentar transformar el present i el futur, per poder que d’independentisme i el socialisme sigui l’eina útil per a la construcció d’un país més lliure i just. Estar clar que hem rebut un altre derrota, contundent. El que si que tenim els catalans i catalanes és que desprès de les derrotes ens tornem aixecar amb més força que mai, així doncs cal tornar a il·lusionar aquells que s’han quedat a casa, aquells que han votat SÍ, que han perdut la confiança o que simplement han dit millor això que res. Aquells que ja no confien en el sistema de partits politics i amb els politics,etc... a tots i totes cal arribar e intentar demostrar-los que d’independentisme ha deixat de ser un somni per esdevenir un projecte polític per construir un societat més justa i lliure.

Tot aquestes reflexions en porten a pensar que no existirà cap mena d’alliberament nacional vàlid sense que aquest estigui acompanyat d’un alliberament polític, social.

diumenge, de juny 18, 2006

El No ha perdut!

Amb el 50% escrutat i la pallissa del SÍ al NO, no tinc gaire ganes d’escriure moltes anàlisis o anar-me per les branques de l’abstenció, només que ha quedat clar que el SÍ ha derrotat el No clarament.... i això es la democràcia.

Em sap molt greu.... Ara només estic trist...

dijous, de juny 15, 2006

La recta final.



Avui marxem cap a Patum, així que fins diumenge no tornarem a escriure en la nostre finestra. Aquestes alçades ja he escrit els mil i un arguments que em ronden pel cap per dir NO a l’Estatut. He escrit les meves hipòtesis del que pot succeir, per alguns massa idealistes, per a altres romàntiques, per mi un projecte polític real que algun dia espero que aconseguim, lluitant des de tots els fronts. Diumenge, esperem que s’obri una finestra de bon temps...

I per si algú encara no ho te clar, només dir-vos abans de diumenge:

Als independentistes, nacionalistes: Que no optin per vots nuls o blancs que no ens portaran enlloc. Busquem la unitat per avançar, plantem-nos davant d’espanya i diguem NO, diguem PROU!

Als “socialistes”: d’aquell PSC que sembla haver desaparegut i que en els seus principis reconeixia el dret d’autodeterminació de Catalunya, que pensin quin vot construeix una societat més digna, justa i lliure.

Als convergents: que reflexionin quants cops els seus dirigents han venut el país a qualsevol preu, per defensar els seus propis interessos. Quants cop han venut el territori per quatre engrunes.

Als votants d’ERC: Que no els faci por votar igual que el PP, votem amb dignitat, votem per Catalunya i la seva gent, votem per construir, votem per emancipar-nos i anar més enllà del marc establert, votem per un futur en dignitat, de justícia social i nacional. ERC s’ha pogut equivocar en les formes, però mai ha abandonat el compromís vers el país i la seva gent.

A la gent de debò d’esquerres i ecologista: No us deixeu enganyar per uns dirigents que han fet d’eco dels socialistes. Sense defensar un projecte veritable d’esquerres roig i verd. Marqueu la diferencia amb els vostres dirigents que semblen haver perdut la brúixola, pel cotxe oficial i la cadira. Digueu NO!

A la gent de les classes populars: Allò que beneficia els poders econòmics (Sr. de “la Caixa” per exemple) i a la burgesia no pot ser bo per els treballadors i treballadores, per tots i totes.

Els joves: Que no hipotequem el nostre futur. Rebel·lem-nos pacíficament i democràticament contra el poder establert, contra la precarietat, contra la presó que ens construeixen!

A tots i totes: Que no tinguem por i ens aixequem el dia 18 de juny per anar a votar NO a aquest estatut!

dimecres, de juny 14, 2006

1989-2020?


He trobat aquesta noticia del dia 2 de juny del 2006 que apareixia el diari TIME.
Catalunya un estat d'europa el 2020?

dimarts, de juny 13, 2006

I si surt que NO?

Ja sabeu que jo aposto per el NO i que estic confiat que podrem donar la sorpresa la nit del 18 de juny.
Aquests dies, m’he trobat que molta gent no s’atreveix a vota NO per la por a que passarà desprès del 18 de juny en el cas que no s’aproves l’Estatut. Estan disposat a dir NO, però tenen por de les conseqüències polítiques i socials que això poguí comportar.
Això ens demostra que la batalla de la por del bloc del Si ha guanyat. El bombardeig constant i gairebé únic, de l’argument d’anar enrera i de tornar el 79, ha calat en la ciutadania al igual que la criminalització del vot negatiu que han dut a terme el PSC-PSOE i ICVEUiA. Han fet servir la mentirà i la por per intentar portar l’aigua el seu molí en comptes de defensar el text, el projecte d’Estatut amb arguments polítics, econòmics i socials.
Si guanya el SÍ, seguirem sent un regió d’Espanya, seguirem sent expoliats per Madrid i els poder econòmics, seguirem patint el dèficit fiscal, un IPC inferior el nivell de vida català, un marc laboral no adequat a la nostra realitat, els nostres pagesos i pageses seguiran sense tenir veu a Europa, les nostres infrastructures i les inversions seguiran depenen de Madrid i de quin color governa a l’estat espanyol, no tindrem seleccions esportives pròpies, ni veu a Europa com a circumscripció electoral pròpia , ni el rescat dels peatges i ... una llarga llista.
Per contra, si el 18 de juny guanya el No, Catalunya no entra en guerra, no governarà el PP a Catalunya i no deixarem de ser més pobres, no recularem econòmicament ni socialment el nivells 1979 o del 2005, no deixarem d’ingressar ni un duro menys... Si sortís No, Catalunya faria un pas endavant, si decidim plantar-nos i dir prou, que no ens conformem amb les engrunes, estarem dient que volem negociar un veritable model d’Estat, diferent a l’actual, un model econòmic i social que s’ajusti a les necessitats veritables dels catalans. El No és el vot més valent i amb més compromís, no es un vot destructiu, tot el contrari, és un vot en clau de construcció, en clau de tenir la voluntat de participar col·lectivament en la construcció del nostre futur com a ciutadans i ciutadanes.
Si el dia 18 surt No, anirem a negociar a Madrid amb la força d’un majoria del poble que s’ha plantant i com a mínim tindrem el que diu el text que anem a votar el 18 de juny, ja que amb lleis orgàniques podem aconseguir el mateix que ens proposen ara els del bloc del SI. I els del SÍ ho saben be, que li preguntin a el expresident Pujol que d’això sap com el que més.
I si realment surtis no, algú pensa que a Madrid ens negaran a la majoria del poble el que a les urnes hem decidit democràticament? Si ells tanquessin la porta, estaria clar que Catalunya començaria a construir el seu futur emancipat de l’Estat espanyol i no crec que la vaca es permetés deixar anar una de les seves grans mamelles.
Per això si el dia 18 guanya el No, Catalunya guanya, Catalunya avançar cap a l’emancipació col·lectiva, cap a la construcció d’una societat més justa, digna i lliure!
I com diu obrin pas: no tinguis por, no estes sol!
P.D:
La Plataforma «Pel dret de decidir» posa a disposició de tothom un document absolutament revelador que permet visualitzar fàcilment la 'mutilació' que a patit a Madrid la proposta d'estatut aprovada pel Parlament de Catalunya el 30 de setembre de 2006. Es tracte d’un document que mostra les parts 'censurades' en vermell i les parts afegides en verd.

dilluns, de juny 12, 2006

Cap el No!

Avui comença el compte enrera de l’ultima setmana abans de la votació per l’Estatut. A la meva feina hem decidit fer una enquesta d’intenció de Vot.
La fitxa de l’enquesta és:
11 persones amb dret a vot, composa el cens de l’empresa. 2 dones i 9 homes d’edats entre 26 a 55 anys. Tots de la Província de BCN, repartits en diverses comarques(2 de Baix Llobregat, 4 de Barcelonès, 5 entre el valls occidental i oriental).
La intenció de vot és:

8 aniran a Votar i 3 s’abstindran. La participació serà de 72% i una abstenció del 28%. Dels 8 que aniran a votar 5 ho faran pel SI i 3 pel NO. Això fa en percentatges ens porta a un 62% pel Si i un 38% pel No.

A mi m’ha sorprès força aquest resultat ja que creia que encara hi hauria menys vots en contra. Por no dir només el meu. El que si crec que no correspon amb la realitat és la participació. No crec que en el referèndum sigui superior el 60%.
I fora de tot anàlisis, jo confio que el No poguí superar el 40% i no descarto un resultada molt ajustat que benefici el NO.
Ara només cal esperar el proper diumenge, anar a votar i espera els resultats.

És temps de Patum!

És temps de corpus, és temps de Patum!
Aquest dimecres comença la Patum a Berga, i un any més, l'Esteve, en Gerard i jo no hi podem pas faltar! Nosaltres hi anirem dijous al vespre, i segurament ens hi quedarem fins diumenge.
Cap a Berga falta gent!! Uri, ens hi veiem, no??
Enguany, a més a més, resulta que la Patum és patrimoni cultural de la humanitat. Cosa que no m'emociona gaire, però els berguedans estan contents.

divendres, de juny 09, 2006

Apte!

En fi, per tots aquells que hagiu seguit les meves aventures i desventures sobre el CAP, aquell curset per fer de profe, que sapigueu que després de tot plegat... soc apte!! Mireu:

Hola Benvingut al servidor de l'ICE

EVA VENDRELL SARROCA
Nota teòric Juny: AP
Nota pràctic Juny: AP
Nota Final: APTE/A

Per cert, que fent gala de la eficàcia administrativa que caracteritza la UB, per recollir el certificat del CAP he de tornar a presentar el títol de llicenciat... tenint en compte que me'l van fer portar quan em vaig matricular del CAP i que a més a més me l'han donat ells...!

dijous, de juny 08, 2006

Viatge al Pirineu en fotos

Aquí unes quantes fotos de l'excursió a la Roca Entravessada...

Passant pel costat del Pla de Boet...
El llac de Baiau, a uns 2500m. Encara gelat en bona part.
El refugi de Baiau, al costat del llac.
A mitja pujada del coll, el llac de Baiau al fons.
La carena de la Roca Entravessada...
I l'Eva tot fent carena.
El Monteixo en primer pla i l'Aneto al fons, des del cim de la Roca Entravessada.
I al cim, amb la nostra senyera... si amplieu la imatge hi podríeu veure tots els cims que hem fet des del 2002.

dimecres, de juny 07, 2006

Viatge als Pirineus fantàstics.

Agafo prestat el títol d’un recull de contes del Pep Coll per explicar aquest cap de setmana. Hem tornat al Pirineu, el més allunyat de casa i que més costa visitar, però un dels indrets més fantàstics que no té res a envejar a moltes altres zones de muntanya d’arreu del món.
Dissabte anem cap a Àreu, per participar en la III Cuita el sol. Arribem cap al migdia, plantem la tenda, dinem, agafo el dorsal, parlo amb els companys de curses i fem una petita becaina abans de donar la sortida. Cap a les 17:45 es dóna la sortida de les dones cap el cim del Monteixo i uns 40 minuts després els homes ens enfilem per les dretes pales de la muntanya perseguits per l’ombra. Hi ha dos camins, un que puja pel dret i l’altre que puja pel camí de baixada, la majoria enfilen el camí amb menys verticalitat però una mica més llarg (el de baixada). Jo trio el més vertical, hi ha molta menys gent i es guanya alçada molt ràpidament, ens anem animen mútuament amb el Jordi, un company de quilòmetres de muntanya. Al primer avituallament vaig molt millor que l’any anterior. D’aquí al cim queden 700m aprox. Guardo forces en els primers 400m i després intento pitjar gas a fons fins al cim, al final 1:43:32 (l’any passat 2:02.00) per fer els 1660m de desnivell. Dalt del cim fem una foto amb companys de curses i cap a baix perquè fot un fred impressionant i no anem molt abrigats! La posta de sol és impressionant i també ho són les vistes increïbles des d’un cim de 2902m. I avall que l’Eva m’espera! Una cursa que, encara que té un gran component competitiu, té també un gran component fantàstic i humà...
Diumenge aprofitant que som a la Vall Ferrera, matinem i anem cap al Pla de Boet, tenim d’intenció de fer el cim de Medacorba 2912m. Pugem poc a poc fins a l’Estany de Baiau, on hi ha un refugi lliure en molt bon estat i situat en un indret increïble a 2500m. L’Estany, encara amb part gelada, un circ de cims de 2900m i només el soroll del vent, fan d’aquest indret un bon lloc per parar a menjar. D’aquí se segueix per la variant del GR-11 que porta cap al port dels Estanys Forcats, per una pujada al coll amb molta pendent i un camí una mica perdedor per les clapes de neu que trobem. Des del port decidim enfilar-nos cap al cim de la nostra dreta, seguim l’aresta afilada sense trobar fites, fins que ens trobem dalt d’una petita torre de la mateixa aresta, la desgrimpem i seguim per la carena. Trobem alguns passos de grimpada no molt difícils. Al final de l’aresta, al cim, contemplem el Coma Pedrosa 2939, la pica d’Estats i fins i tot l’Aneto i el Monteixo, el cim que la tarda abans havia pujat amb la Cuita. Baixem resseguint el camí de pujada, amb un sensació fantàstica de retrobar un dels indrets més màgics del nostre petit país, resseguim els llacs de pujada, les ultimes neus, les ovelles que pasturen, un isard solitari, un una parella de galls fers, ens trobem amb algun o altre muntanyenc que fa camí... Després de vuit hores arribem al cotxe i cap a casa!
Avui a casa mirant un mapa d’una escala més petita, trobem que ahir el cim que crèiem que era el Medacorba era la Roca Entravessada de 2926m. Coses de portar mapes de l’Alpina antics! Així que ens tocarà tornar a fer el pic de Medacorba que es el punt geogràfic que divideix els estats d’Andorra, França i Catalunya.

dimarts, de juny 06, 2006

Des dels cims dels Pirineus diem: No aquest Estatut!

Aquest cap de setmana tot i marxar cap a la muntanya no hem abandonat la campanya contra aquest Estatut! Així dalt del cim de la Roca Entravessada de 2927m l’Eva en va fer aquesta foto amb un cartell de la campanya tenim dret a decidir!

Les campanyes

Fa una setmana escassa que ha començat la campanya dels partits sobre el referèndum. La primera inquietud que tinc és per què només s'han cedit minuts de TV i ràdio als partits polítics, i no per exemple a altres entitats (o persones!) que tambés fan campanya, però això ho deixo per un altre dia.
Francament, els partits que estan fent campanya per al Sí fan campanyes que no entenc. Enfront els (aparentment) raonables missatges del No ("Catalunya mereix més", "Nou no vol dir millor"), els partits pel Sí presenten unes campanyes una mica ridícules.
Convergència ha recorregut al demagògic argument de "1979 o futur?", obviant el fet que el No no vol dir ratificar l'estatut del 1979 i comprometre'ns a tenir-lo durant un mínim raonable de temps, cosa que el Sí sí que ho vol dir respecte la nova proposta. Però és que a més a més, els exemples del tall de ràdio per reflectir el canvi en les necessitats socials fan una mica de gràcia (que tenim més de dos canals de TV, que fem servir telèfons mòbils i que els cotxes tenen airbag i aire condicionat...).
La campanya dels socialistes em sembla llastimosa. Si la precampanya ja ho era "El PP utilitzarà el teu no contra Catalunya", la campanya, "Sí guanya Catalunya, No guanya el PP" em sembla d'una pobresa d'idees bastant trista. Però és que el tall de ràdio i de tele és encara pitjor! En comptes de donar arguments, sembla que posin talls d'entrevistes a gent del carrer, que amb arguments més o menys convincents, expliquen amb poca alegria que menos da una piedra i que el millor és conformar-se amb el poc que ens dónen. El més bo és el darrer, que diu "Jo crec que hi ha que votar que sí".
La campanya d'iniciativa l'he hagut de buscar a la seva web perquè els ha quedat molt poc espai cedit pels mitjans i amb la poca tele que consumeixo es veu que encara no hem coincidit. En fi, "Sí a l'Estatut" tampoc sembla una campanya massa agressiva.
Què voleu que us digui, avui llegia un petit qüestionari que feien al Tortell Poltrona, i quan li preguntaven quines conseqüències creia que tindria una victòria del Sí i del No, responia "Si surt que sí, anirem tirant, com hem fet des del 1700. I si surt que no, doncs anirem tirant, com fem des de 1700". I totes les campanyes dels partits em fan pensar que això és exactament el que pensen els polítics, que passi el que passi, el que farem és anar-hi anant, i que per això s'han pres el referèndum com una pre-campanya per a les eleccions anticipades de la tardor.

divendres, de juny 02, 2006

El Fracàs de l’encaix de Catalunya a l’estat Espanyol.

El procés de reforma d’estatut és la demostració del fracàs rotund de l’encaix de Catalunya a l’estat espanyol i el fracàs de l’espanya federal que el PSC-POSE va prometre.
Alfonso guerra:
"nos hemos cepillado el Estatuto del Parlament"
Aquestes paraules d’Alfonso guerra demostren qui és el veritable avanç de la proposta sotmesa a referèndum. Per posar alguns exemplars; s’han carregat les competències d’organitzar referèndums, que tenen por que parli la gent? s’han carregat el marc laboral català, un fet que preconitza més encara la vida dels treballadors i treballadores del país, entre altres coses per que no podem tenir un IPC Català per calcular els sous adequats el nivell de vida al nostre país; s’han carregat l’Agencia tributaria catalana, el regim d’estada i residència de les persones immigrades, que el català sigui un requisit a la justícia i en requisit en l’etiquetatge, les seleccions esportives catalanes, la negociació bilateral Catalunya-Espanya i una cosa que es parlar poc, les retallades han fet desaparèixer de l’Estatut la necessitat d’un informe determinant de la Generalitat abans d’iniciar un projecte de transvasament.(això obre les portes a que qualsevol govern de Madrid torni a fer un altre PHN) I una llarga llista, 160 articles dels 227, el 65% de la proposta de l’Estatut del 30 de Setembre.
Encara tenen la barra de dir-nos que això millor que res?
Un de les grans conclusions que s’ha de treure del la proposta de nou estatut, és que els Catalans no podem decidir quin tipus de encaix volem tenir dins de l’estat espanyol, esta clar que Madrid amb al convivència de la majoria de polítics catalans han desencaixat Catalunya. Hi havia un proposta per fer avançar un Catalunya justa i digna dins d’una espanya federal, un espanya descentralitzada, però un altre cop l’aliança dels poder econòmics i polítics de la dreta i l’esquerra mes conservadora han evitat el canvi, han evitat una petita revolta democràtica que ja en el 1979 vam pedra.
Aquest Fracàs ha demostrat que l’única via d’emancipació col·lectiva és l’autodeterminació, ens queda molta feina a fer per construir unes estructures d’estat que en faci fer el salt final, però amb hipoteques com l’estatut encara serà més difícil, ja va dir-ho ZP: "Este Estatuto es para toda la vida"
El 1932 els va dir que el "sí" era per salvar la República; el 1979 per salvar la democràcia i no tornar a una dictadura, i ara per quina altra causa ens hem d’hipotecar del NOSTRE futur?
Prou de mentiders, enganys.. i més dignitat!