dissabte, de desembre 30, 2006

Fins l'any vinent

La finestra tanca temporada. Avui marxem cap a l’Empordà a passar el cap d’any.

I ara és l’hora d’un petit resum. El 2006 ha estat un any mogut políticament, estatut, eleccions, referèndum..., ens hem manifestat per la vivenda, en favor de l’okupació, per la llibertat, pel dret a decidir, per més reconeixement de les entitats educatives, etc... i encara hi ha molta feina a fer!

Un any de muntanyes, en que hem afegit algun 3000 més a la llista, que hem corregut alguns kilòmetres amunt i avall i hem seguit pujant muntanyes amb esquis, al mateix temps que hem descobert indrets nous i llunyans.

Des de la finestra hem retrobat amics i hem conegut nous lectors i també hem seguit dient les coses tal com les veiem cada matí quan traiem el cap de la nostra tenda per mirar al nostre voltant.

Mil coses han anat passant... per davant nostre, algunes les hem agafat i les hem viscut intensament, d’altres les hem deixat passar...

Així doncs que 2007 segui un bon any i que seguim lluitant per fer realitat els somnis i il·lusions.

Tot esta per fer, tot és possible.

Fins aviat! Bon Any 2007!

divendres, de desembre 29, 2006

Excursió pel Alt Penedès.

Una de les ultimes excursions de l’any ha estat aquesta que hem fet per l’alt Penedès, una zona que desconeixíem de mitja muntanya i amb un bonic encant. L’excursió l’hem trobat gràcies a la revista de la FEEC (Federació d’entitats excursionistes de Catalunya). Així un itinerari que amb sortida des de Font-rubí que recorre 3 coves de la zona. La cova del Bolet és molt maca i es pot visitar la seva primera galeria i part de l’inici si porteu lots. L’excursió s’acaba amb la visita el castell (ruïnes) de Font-rubí. Amb molt bones vistes de Montserrat, tot el Garraf i l’Ordal.

Total 3:30h per baixar als diversos dinars d’aquestes dates...

dijous, de desembre 28, 2006

Eeeeeeiiiii! Estic viva, però poc inspirada. Tots aquests dies de menjars copiosos i felicitat per via de tub catòdic m'han deixat les ganes d'escriure una mica adormides...

Només escrivia per a fer el següent avís: a tots aquells que tenen un Pare Noel escalador al balcó. Que sapigueu que quan vinguin els reis i vegin aquesta andròmina horrorosa penjada a casa vostra no us deixaran res.

Els odio. Fa un parell o tres d'anys es van començar a posar de moda, i ara n'hi ha per tot. Us juro que a l'edifici de davant de casa meva n'hi ha 12. Dotze!!! A banda de que estèticament és horrible, no s'adonen que toooooots els seus veïns ja n'han posat un??? No ho comprenc. No m'entra al cap. Des d'aquí faig públic que ODIO PROFUNDAMENT ELS PARES NOELS ESCALADORS ALS BALCONS DE LES CASES i espero que desapareixin tots de la faç de la Terra amb una mort horrorosa i sense ser reciclats.

En fi, i darrerament (acollona't) he vist penjat en algunes cases un model que és una mena d'escala amb TRES Pares Noels pujant. Suposo que aquests deuen portar camells al trineu!

dimecres, de desembre 27, 2006

El pi solitari.



El pi solitari és un pi que està situat dalt d’un turó de 308m d’alçada. Un turó que esta a cavall de Castelldefels i el parc natural del Garraf.

Aquest pi viu sol dalt del cim, però amb la sort de poder contemplar el mar. Diu que en dies molts clars es pot veure les illes, però que cada cop es més difícil degut a la contaminació atmosfèrica. Si el Pi gira la seva vista pot veure el parc natural del Garraf. Un parc que incomprensiblement viu castigat per les agressions constants de les explotacions a cel obert de sorra i roques per fer ciment. i per ser l’abocador de la merda de Barcelona i rodalies. El pi no s’explica com podem estar destruint el seu i el nostre entorn, com podem seguir destruint tot allò que ens envolta en nom del progrés i el benestar... el pi no s’explica que és el que ens esta passant.

I si comencem a escoltar la natura?

El passat diumenge 24 varem fer una visita al pi, una excursió que surt directament des de casa i que recorre uns turons oblidats per la majoria de gent que viu el seu voltant. Unes muntanyes castigades per l’home i el foc.


diumenge, de desembre 24, 2006

Contra els especuladors i els seus còmplices!


Ahir la mani per una vivenda digna va aplegar molta gent. De totes les edats i sectors socials. Una manifestació pacifica però contundent.

El lema de la mani:

La llei no toca el marcat, la llei és paper mullat.

Gran lema i amb molta raó! No tornaré a escriure sobre quin crec que ha de ser la mesura per garantir el dret a l’habitatge. Dret que es recollit en la seva constitució i que com bon demòcrates que son els nostres politics haurien de fer politiques per garantir aquest dret. Però sembla que estan prou contents en garantir que els seus amics, coneguts i familiars s’omplin les butxaques empobrint a la majoria. Estan creant una societat egoista, potencien la lluita per veure qui és més ric. Fent petits capitalistes que l’únic que els interessa es fer-se rics a costa del seus veïns i veïnes... i aquet es fa dir d’esquerres?
Estar clar que ens hem de seguir mobilitzant, globalitzant les resistències i la denuncia. No deixar-nos enganyar i seguir reivindicat un dret basic en aquest estat de dret que ens volen vendre. No demanem una privilegi, demanem un dret!
Ahir érem molta gent, però hem de ser encara molts i moltes més, ja n’hi ha prou!


divendres, de desembre 22, 2006

23 de Desembre tots i totes el carrer!

Sortim el carrer! Amics, amigues, coneguts, saludats i despistats que llegiu la finestra: demà hem de ser molts els que diguem d’un puta vagada:

PROU! Pel dret a l’habitatge i prou de mentiders, promeses, lleis.... que son un engany!

Volem politics valents que realment plantin cara els poders, que realment faci politiques creïbles i valentes per poder fer que tothom tingui dret a casa i que puguem viure amb dignitat. Prou d’especulació, de capitalistes i lladres que amb el vistiplau dels politics de torn ens empobreixen. Mai tants pocs havien robat tant! Així demà cal donar color els carres de Barcelona i no amb els llums de Nadal!


dimecres, de desembre 20, 2006

La grossa

No, no hi jugo. No ho he mirat, però possiblement per aquestes dates l'any passat ja vaig posar el mateix al blog... Sé que sóc pesada amb aquest tema.

En fi, després d'anys de perseverància i de quedar com una tacaña cada cop que m'ofereixen loteria dels equips de futbol dels nens, els bars i centres culturals i de les associacions més rares de la ciutat, aquest any crec que tots els meus amics i coneguts se n'han afartat i ja no m'ofereixen loteria de Nadal. Una vegada vaig arribar a donar-li a una persona el "donatiu" sense quedar-me el número, perquè em deixés tranquil·la.

No hi jugo, i crec que és culpa del Pere. Perquè va dir un dia, deu fer cinc o sis anys, és super injust! I hi estic d'acord. En el dia a dia, treballo i m'esforço per fer un món més just. Un món en el que la riquesa es reparteixi segons les necessitats. I la loteria és justament un procés invers: s'agafen petites aportacions de moltíssimes persones i s'acumulen en una sola persona (o un grup molt reduït), i el criteri per decidir en qui és l'atzar. I per colmo, qui ho reparteix es queda amb part del pastís. Ni a la de Nadal ni a cap altra loteria.

Potser us sembla que és una mica estúpida la meva actitud, però no és en absolut una actitud de boicot (juajuajua) ni moralitzadora (el rollo de guanyar-se les coses amb l'esforç i tal). Si la gent és feliç pensant què faria si els toqués no seré jo qui els ho retregui... Potser fins i tot us sembla hipòcrita. Si em regalessin un número i em toqués m'ho quedaria? Clar que m'ho quedaria. Si em regalessin un cotxe per ser el passatger deu milions d'una companyia aèria també me'l quedaria.

Però negar-me a comprar loteria és per mi una manera de reafirmar que estic contenta amb el que tinc, amb la manera com visc, amb les coses que faig. I que a més, crec que si una persona no està contenta amb el que té o amb la manera com viu hauria de tenir maneres més segures que l'atzar de posar-hi remei. No m'agrada pensar que faig apostes sobre la meva manera de viure ni per canviar-la. I per tant, m'alegro cada cop que dic que no, perquè afirmo que tinc prou amb el que tinc i que visc contenta. Què més es pot demanar...? Com que no hi jugo és com si ja m'hagués tocat la loteria.

divendres, de desembre 15, 2006

Falten referents socials, esportius i polítics com l'OleguerC

Ahir Oleguer era recompensat amb el premi Lluís Companys pel seu compromís vers les seleccions catalanes. Oleguer anunciava que destinaria els 25.000€ del premi a l'associació d'escoles valencianes.
Ho sento, però davant d'això em trec el barret! Crec que això diu molt d'un jugador de futbol que viu dins de tota la hipocresia que representa el mon del futbol i ja que estem, crec que cal donar-li més minuts!!

Des d'aquí, Gràcies Oleguer pel teu compromís vers un país, Gràcies pel teu compromís per la lluita per l'alliberament dels Països Catalans i per la justícia social. Anem camí d'Ítaca.

dimarts, de desembre 12, 2006

L'acció és la nostra opció.

Fa dies que buscava el cartell que he publicat en aquesta entrada, cartell "mític" d'escoltes catalans. La curiositat la va despertar la també ja mítica excursió al Tuc de Mulleres amb el Pablo, el Pol, l'Eva i el Joan. Així que arribat a casa vaig començar a buscar, per Internet, preguntant els amics... i quin era per què de la recerca? Doncs en el viatge de tornada a la gran ciutat i enmig del debat de com canviar el món i el paper que ha de jugar escoltes catalans i l'escoltisme, l'Eva va recordar el "mític" lema del "mític" pòster: l'acció es la nostra opció i varem recordar la necessitat de recuperar alguns dels valors de l'escoltisme que hi ha al pòster i que semblen oblidats. Al final la recerca va donar els seus fruits i el vaig trobar en la meva col·lecció de pòsters i cartells que guardo, aquells pòster que decoraren la meva habitació a casa de la mare... Ara amb l'ajuda de l'scaner l'he passat a format digital. El pòster em portar molts records, molts bons records, al mateix temps que em portà a somnis que es va quedar al calaix. La primera excursió, l'agrupament ja desaparegut Joan Ballester i Canals de Castelldefels, els companys de unitat de raiers, pioners i clan, aquella baixada de l'Ebre amb barca quan era Raier, els campaments pels Pirineus amb pioners, les primeres muntanyes, l'Aneto, aquells anys de cap, l'assemblea d'escoltes a Castelldefels, Lleida...., la murga, l'eims, l'equip de muntanya... Gracies companys i companyes!
I com no podia ser d'un altre manera, el pòster també em desperta una reflexió. La imatge crec que no ha perdut actualitat, tot el contrari, sóc del parer que si l'escoltisme ha d'esdevenir un moviment de masses, de transformació social, ha de retrobar el camí de l'acció. Com l'excursionista que agafa el camí per arribar el cim, l'escoltisme ha de recuperar l'acció com opció principal de transformació social. L'acció es pot entendre de moltes maneres, però no es pot obviar, no es pot deixar al calaix. No existeix escoltisme sense acció com no existeix escoltisme sense excursionisme. Per mi són les peces claus d'un projecte que va molt més enllà que un simple projecte educatiu. No hi ha transformació social ni política si no passem a l'acció, si no actuem, si no ens comprometem, tant si no eduquem amb aquest valors com si no els practiquem a nivell personal o global.
Espero que almenys tots i totes aquells que hem tingut el pòster penjat a l'habitació o que hem passat per l'escoltisme continuem tenint l'acció com la nostra opció principal per transformar i que des dels diversos fronts segueixin lluitant i educant per transformar.

Trepitjant les primeres neus al Canigó

Hem dormit a Roses a casa l'Anna, on hem anat a celebrar l'aniversari de l'Elena. Ens llevem diumenge, i després de deixar els que no tenien energia per a la muntanya després de la juerga, ens dirigim cap a Prades, i busquem la pista que mena al refugi de Cortalets, des d'on ens agradaria intentar el Canigó.

Però aquest és l'aspecte de la pista més o menys a 1400m, de manera que deixem els cotxes i continuem a peu.Impressionants les vistes, el dia és claríssim, i al fons veiem el mar...
Deixem la pista i seguim les marques de GR. Som una bona colla!!
Les nenes: l'Aina, l'Elena, la Núria i jo.
La veritat és que el dia és clar i bonic, i molt fred, sobretot quan passem al cantó Nord, on es troba el refugi, comencem a passar fred de veritat.
Per fi, ja es veu el refugi!! Està tancat, però la part lliure és gran, hi ha llar de foc encara encesa dels que acaben de marxar, i ens asseiem a dinar.

Després de dinar, sense perdre massa temps, per por que se'ns faci fosc, resseguim la pista tota nevada fins als cotxes, i fem la foto de grup... Ho tornarem a intentar a l'estiu!!

dijous, de desembre 07, 2006

Ultima cursa de l’any a Casa.

Ahir vaig fer la cursa que tanca la meva temporada. Es una cursa popular dins del marc de la festa major d’hivern. Te aproximadament 4900m amb poc desnivell (segons el meu rellotge: 62m de pujada i 28m de baixada). El final un temps de 0:19:19. El més divertit de la cursa a estat la pluja i els carrers plens de aigua i també ha estat divertit el duel amb el meu bon amic Rubens, que el tio esta fet una makina i m’ha guanyat, enhorabona!

Doncs res, acabo aquesta temporada no massa content, les ultimes curses no he pogut rendir el màxim, el canvi de feina m’ha fet tenir poc temps per entrenar i anar massa cansat... però per l’any vivent... intentarem corre mes que el vent!

Resum de l’any amb números: 20 curses amb 408 km i 22667 m de desnivell positiu... ufff

dimarts, de desembre 05, 2006

Veneçuela segueix sent vermella.

Avui m'he aixecat amb l'alegria que el poble de Veneçuela democràticament ha dit que vol seguir caminant pel camí vermell que aquest últims anys Hugo Chavez els ha portat. Democràticament ha guanyat la revolució bolivariana. Aquestes eleccions han posat en dubte aquells que diuen que Veneçuela viu en una dictadura. Tothom ha pogut anar a donar el seu vot lliurement a l'opció política que volgués. No podem deslegitimar un govern pel seu populisme. Que no és igual de democràtic Veneçuela que els EEUU, que estan governats per un "personatge" triat per la majoria del seu poble? No podem deslegitimar els governs només perquè el color de les seves polítiques no ens agraden. Tampoc ho podem asilimar a la situació a Cuba, on sí que existeix una certa manca de llibertat democràtica.
Aquí vivim intoxicats de la part més populista del president Veneçuela, intoxicació feta pels interessos capitalistes que desitgen la caiguda del somni i tornar a controlar el poder i amb ell els grans recursos naturals i econòmics que tenen allà i ara controla l'estat. Avui he sentit les primeres paraules de Chavez parlant del nou socialisme, paraules que m'ha tornat el record les petites estones amb el meu oncle missioner que treballa allà. Ell m'explicava el fet de repensar i actuar en la transformació del socialisme que en el fons és la recerca de la construcció d'una societat més justa i lliure, sense desigualtats i amb oportunitat per tots i totes els éssers humans.
Cal que deixem de reflexionar sobre la imatge i anem al fons de les qüestions. Cal reflexionar per què una majoria lliurement ha anat a votar a una opció política que propugna un alliberament social i una lluita contra el capitalisme imperant. No serà perquè en el fons estan expandint la justícia social a tots els indrets del seu país? No serà perquè ha plantat cara els que robaven i espoliaven els seus recursos naturals? No serà perquè estan farts de ser explotats per l'altra part del món? No serà perquè intenten repartir el que estava en mans d'uns quants entre tots?

Jo estic amb ells, estic amb el poble que s'aixeca i lluita contra les injustícies socials i lluita contra el capitalisme!

El vermell de la revolució corre per llatinoamerica i avui sembla més fort que mai!
P.D= Salutacions i felicitats el meu oncle, que sé que ens llegeix habitualment. Ànims i a seguir la lluita i que no s'apagui la llum de la revolució i esperem que algun dia s'estengui per tot arreu.

dilluns, de desembre 04, 2006

Alliberem espais, solidaritat amb la makabra i can Ricart

Tota la meva solidaritat amb la gent que resisteix a can Ricart. Tota la meva solidaritat amb tots i totes els que des de tots els fronts lluita'n contra l'especulació, allibera'n espais i reivindicant un altre model de societat i d'entendre la propietat. Cal seguir reivindicant mes espais públics, acabar amb l'especulació, alliberara els espais buits, lluita'n contra la destrucció del nostre passat i del nostre patrimoni cultura i natural, cal obrir els espais a la ciutadania, els veins i veïnes...

Ara i sempre Resistència!

dimarts, de novembre 28, 2006

Municipals del maig 2007


Encara que queda lluny, els partits ja comencem a treballar per elaborar els programes electorals i les candidatures que presentarem els nostres pobles, viles i ciutats. Així doncs el passat divendres a Castelldefels, ERC varem aprovar la llista a les properes eleccions municipals que presentarem el proper 27 de maig del 2007.
I tot això que te que veure amb la finestra? Doncs que jo ocuparé el segon lloc de les llista municipals d'ERC el meu poble. Per mi un repte molt important ja que hi ha possibilitat de sortir i de representar el projecte polític en que crec i de la manera que l'entenc. També és una gran possibilitat d'intentar construir una alternativa real a l'actual model des de dins del sistema. Jo sempre he pensat que des del municipalisme és des d'on veritablement es pot construir un model alternatiu. (actuar localment, pensar globalment)
Està clar que encara falta temps i que cal que els ciutadans i ciutadanes de Castelldefels ens votin i confiïn, però tot i així seguiré lluitant per allò que crec i res em farà canviar les formes d'entendre la política i res em farà abandonar l'acció i els carrers.
Sé que en alguns moments d'aquests temps que vivim he pogut donar la sensació que era més home de partit que de les meves idees, però no vull perdre'm en mig de la immensitat del mar..
Gràcies a tots i totes per ser crítics, constructius i combatius!

dilluns, de novembre 27, 2006

Costabona, 2464m

Diumenge, 7.30 del matí quedem a Sant Boi, i emprenem el viatge cap al Ripollès. Cap a les 9 comencem a caminar, després d'haver menjat els pertinents croissants a Llanars.
Des d'on hem deixat el cotxe, a la pista que surt de la carretera d'Ull de Ter, comencem el camí, que puja fort per dins el bosc.Màrius! Ja no tenim edat per estar remenant formiguers!!
Tot i que el cel està enteranyinat i hi ha una mena de calitja, la vista imponent del Bastiments ens acompanya tota l'excursió. Com podeu veure, encara falta perquè puguem treure els esquís de muntanya...
Arribant al coll, fa un vent!!! Des que hem deixat el bosc, tot el paisatge és groc i sec.
Ja arribant al cim per la carena.
A l'avant-cim...
I cim!! Hem trigat unes tres horetes, tot xerrant, i pujant tranquil·lament. Al cim hi fa molt de vent, i ens arrecerem per dinar pa amb formatges i fuet.
Fins la propera sortida!

divendres, de novembre 24, 2006

Exercim per transformar!

Companys i companyes, segueixi-ho anima'n a tots els lectors i lectores a adherir-se a la plataforma sobirania i progrés. Crec que per arrancar acords i compromisos de la classe política catalana, cal pressionar des de la societat civil, des de la ciutadania, no hem de fugir dels deures que també tenim, no nomes tenim dret a queixar-nos si no que també tenim el deure d'actuar, parlar i escriure sempre es molt més senzill que comprometre's i actuar coherentment. No nomes parlo d'aquesta iniciativa, ni tampoc que sigui obligatori adherir-se, tothom es lliure, el que vull dir es que vivim en una societat massa acostumada a queixar-se sense actuar que reivindiquem el dret a replica però no exercir el deure a passar a l'acció a actuar.
Amb l'adhesió a incitaves com aquestes es demostra el veritable compromís personal i col·lectiu per arribar algun dia a ser un país normal, el veritable front nacional el farem el ciutadans i ciutadanes que somiem en un país lliure i just. Jo animo a tots i totes a adherir-se i a treballar sense pensar en els colors, sigles, banderes i eslògans... Caminant és com es construeix un país i la seva societat. Cal demostrar l'existència d'una majoria social que vol una sobirania plena, cal demostrar-lo des del carrer. No ens limitem ha anar votar, tenim més força que un simple vot cada quatre anys.

Nomes el poble ens farà lliures.


El passat 4 d’octubre va néixer la Plataforma Sobirania i Progrés amb l’objectiu d’impulsar des de la societat civil el projecte sobiranista perquè esdevingui majoritari. De moment, estan fent una recollida de signatures a través de la pàgina: http://www.sobiraniaiprogres.cat/ on ja han aconseguit més de 6000 adhesions.
Un cop arribin a les 10000 adhesions, pensen promoure els següents punts:
1. La Iniciativa Legislativa Popular al Parlament de Catalunya per fer un referèndum d'autodeterminació
2. L'Objecció Fiscal a l'Estat espanyol per aconseguir que la Generalitat recapti tots els nostres impostos i posi fi a l'espoli fiscal
3. La internacionalització del procés cap a la sobirania dels Països Catalans i el suport d'altres nacions. Us adjuntem el manifest de la Plataforma.

Per més informació o per si us voleu adherir: http://www.sobiraniaiprogres.cat/.

dijous, de novembre 23, 2006

Avui he aprovat!

Ja tinc el Carnet de Moto GRAN!!Però tot i així trobo que això del carnet de moto es un robatori i una loteria! crec que ens estalviaria temps pagant pel carnet un preu establert i que tinguessin que fer un mínim d'hores de practiques en circuit de circulació. No crec que el fet de passar 5m per unes planxes sense tocar-les sigui un merit per tenir el permís... i que dir si decideixes no fer-ho per lliure i pagar la teòrica per l'Autoescola!
Doncs res, un motero(novell) més!

dimarts, de novembre 21, 2006

Marxa educativa

Perdoneu la insistència en el tema de la Marxa. Aquest text l'he enviat a alguna ràdio i diaris, només perquè després que ens diguessin que no venien a cobrir la notícia perquè en cap de setmana hi ha poca gent, em va fer una ràbia tremenda veure que la mani dels surfistes sí que sortia al TN vespre de diumenge... Ho reconec, va ser per ràbia, i no tinc res contra els surfistes, però ténen molta barra (les teles, no els surfistes). Com a mínim que admetin que no vénen per criteris de mercat i audiència.

Dissabte passat, 18 de novembre, al centre de Barcelona, més de 2000 persones d’agrupaments escoltes i esplais de la ciutat es reunien per reivindicar més reconeixement per l’associacionisme educatiu. És el que vam anomenar la “Marxa Educativa” (http://www.cjb.org/marxaeducativa/).

Tal com diu el manifest de la Marxa, la infància i la joventut són etapes molt importants en la formació de la persona, i és en el si de les nostres entitats on s´ofereix a infants i joves un espai de convivència necessari per tal que puguin créixer i desenvolupar-se com a persones autònomes, conscients, responsables i compromeses amb el seu entorn.

Entenem l´associacionisme educatiu com una eina complementària en el conjunt d´agents educatius, tots ells necessaris per ajudar infants i joves a fer front als reptes i canvis socials. Cal un treball conjunt en l´àmbit de l´educació on existeixi coordinació entre els diferents ens educatius. És per això que cal fomentar l´educació no formal donant-li el valor que es mereix, garantint el bon funcionament de les entitats i el reconeixement de la tasca educativa que des de fa cent anys duem a terme a la nostra ciutat: una tasca de gran valor social que fomenta la participació.

Massa sovint aquestes entitats, que funcionen gràcies a la tasca voluntària dels educadors i educadores, troben impediments per a la realització de la seva tasca, i en molts pocs casos facilitats. Accedir a locals adequats, tenir accés a una formació gratuïta i continuada, obtenir permisos sense haver de fer infinita burocràcia, obtenir beques per als infants i joves amb especials necessitats econòmiques... són algunes de les demandes que aquestes entitats fan a les administracions.

L’endemà mateix, el diumenge, unes 700 persones, practicants de surf, es manifestaven contra un projecte d’espigons perquè aquest deixarà sense onades el litoral barceloní.

Sense voler qüestionar la idoneïtat d’aquesta reivindicació del col·lectiu surfista, em pregunto si la cobertura mediàtica que van rebre una i altra acció per part dels mitjans públics es correspon realment a la importància social que té l’associacionisme educatiu enfront els practicants de surf.

Gairebé segur que la manifestació de practicants del surf té més mercat, i resulta una notícia més entretinguda. És més vistosa, i més original. Però crec que els mitjans públics tenen la responsabilitat de ponderar també quina és la importància social que tenen les notícies.

La feina que fan els agrupaments escoltes i els esplais és una tasca silenciosa i gairebé mai reconeguda, bona mostra d’una joventut compromesa i participativa, i és una feina de cabdal importància per a la vertebració social del país. Per això, per una vegada que en comptes de fer la feina de manera silenciosa, vam decidir sortir al carrer i fer-nos sentir, necessitem que la societat ens escolti, i per a això cal el compromís també dels mitjans públics, que deixant de banda els criteris d’audiència i de mercat es facin ressò de les nostres reivindicacions, propostes i activitats.

Segurament, si en comptes d’una Marxa Educativa haguéssim convocat un botellón, hauríem rebut molta més atenció.

Massis de l'Aneto

Panoràmica des del cim del tuc de mulleres del massís Aneto. Aquí també es pot comprovar les petites mides del glaciar... efectes de l'escalfament de la Terra?

dilluns, de novembre 20, 2006

Marxa Educativa

Doncs dissabte, després de tota la feinada de mesos i mesos, es va fer la Marxa. Quin pes m'he tret del damunt!
Va ser un exitàs, va venir moltíssima gent, les activitats van funcionar perfectament, els nens i caps es van divertir, els pares van participar, alguns mitjans se'n van fer ressò, vam sortir als diaris i a algunes ràdios... I ara toca esperar per recollir els fruits del treball, tot i que som conscients que el treball realment important és el que es fa dia a dia i setmana a setmana.
En fi, aquest ha estat un cap de setmana esgotador, però molt gratificant. Després de tota la feina, quan reculls èxits t'animes a continuar treballant.

dijous, de novembre 16, 2006

Per convicció!



En els darrers mesos, i molt intensament les darreres setmanes, he estat treballant conjuntament amb tot de gent d'altres associacions educatives en la Marxa Educativa.
La Marxa és una idea que es va gestar fa uns mesos en el sí de les entitats que formen part del Consell de la Joventut de Barcelona, i té com a objectiu principal reivindicar el paper educatiu que fan els agrupaments escoltes i esplais de la ciutat. Jo participo en el grup de treball d'organització de la Marxa en representació d'Escoltes Catalans.
La Marxa és un seguit de reivindicacions: reconeixement, espais i finançament, per tal de garantir, promoure i millorar la tasca que aquestes associacions fan per l'educació en valors, pel foment de la participació i la formació d'una ciutadania activa. La Marxa és una acció puntual per al proper dissabte, 18 de novembre, de sortir tots al carrer (infants i joves, caps, monitors, pares, mares i tothom que s'hi vulgui afegir) i fer una marxa reivindicativa. Però més enllà de l'acció concreta i puntual de visualització del que és l'associacionisme educatiu, és un moment de fer públiques aquestes reivindicacions, d'obtenir recolzament social (això és un guiño perquè us adheriu al manifest que hi ha a la web), de sortir als mitjans de comunicació i obtenir un cert ressò de les activitats que fem dia a dia, de manera voluntària i silenciosa, constant i perseverant.

Crec que la feina que fan els caps dels agrupaments d'educar, compartir amb els nens i de construir mica en mica el projecte educatiu des de la seva base, qüestionant, participant, comprometent-se, divertint-se... és una eina de transformació de la societat. Lluiten amb el seu compromís cada dia contra l'apalanque, contra l'individualisme, contra el conformisme.
D'una manera potser més indirecta, estic contenta de seguir treballant pel mateix somni, de seguir compartint campaments quan em deixen, i de continuar formant part d'un grup d'inconformistes.
(I ara no vull aquí tot de comentaris en plan lacrimògens rollo Dani, eh!! que ja sabeu que sóc molt sensible) Pioners a Eslovènia, Juliol del 2002. Falta el Roger, que devia fer la foto. Algú recorda el nom de l'estació de tren? Crec que ens hi vam estar tot un dia.

dimecres, de novembre 15, 2006

Manifestació tanquem meeting point




El passat dia 11 varem participar en la manifestació contra el meeting point (salo immobiliari a BCN). La manifestació va transcorre amb total normalitat tot i el fort dispositiu de gossos de Saura. Quedar clar a qui defensant i protegeixen els polítics i quins son els interessos que cal protegir per sobre dels drets els ciutadans i ciutadanes.
Cal globalitzar la resistència i la denuncia i fer-la més extensiva i contundent. Cal fer explotar la bombolla immobiliària amb totes les eines possibles i cada dia ser més els que sortim a reivindicar el dret a una vivenda digna i que ens deixin de robar, que ens deixin de xuclar la sang, bancs, caixes, inversors i especuladors.
Cal mobilitzar-se el màxim possible, de forma autònoma i col·lectiva, cal seguir okupant i alliberant els espais buits. Cal denunciar els especuladors i els polítics còmplices. Amb la vivenda cal una política intervencionista per atura l'actual situació. Cal regular el preu del sòl i el preu de mercat dels habitatges. Cal sancionar econòmicament l'especulació...Cal que d'una puta vagada tinguem uns polítics valents que s'enfrontin els poders econòmics i els diguin que ja ni ha prou.

Cal seguir dient prou!


dimarts, de novembre 14, 2006

Montserrat, corriols, canals, escales i màgic.

Montserrat màgic...Diumenge un altre cursa, però aquesta tenia una alguna cosa d'especial. Cap a les 8h del mati arribem a Monistrol de Montserrat, el cavall bernat i companyia s'intueixen entre la boira. Cap a les 9:30 es dona la sortida de la 1 cursa de Montserrat nord, 26km i 1450m de desnivell positiu. Com a cabres comencem a pujant pel camí de la Matagalls-montserrat, agafa el camí de l'aigua i ràpidament som el monestir. D'aquí seguim enfilant les escales de sant Jeroni i a l'alçada de sant Benet agafem el GR que ens portar cap pla de trinitats. Aquí arriba la primera baixem que ens porta el camí de l'arrel, baixada tècnica en que gaudeixo com un nen!! Seguim pel camí de l'arrel fins a Santa Cecília passant per sota de paret de l'aeri, diables... fins trobar la canal de de sant Jeroni! quina pujada! Aquí ja vaig cansadet! i començo a notar els kilòmetres. Desprès de la canal un ultim tram d'escales i ja el cim de Montserrat, cobert de boira, faig la volta a la rosa dels vents i avall que fa baixada. El segon tram més divertit i tècnic, la baixada per la canal de patriarques: impressionat!! (si no fos per les baixes tècniques no faria aquestes curses) tornem a santa Cecília i aquí començo a patir de la panxa i del km 20 el 23 en costar seguir un ritma tot i que és baixada. A l'ultim avituallament un galeta sembla que en fa recuperar i baixo els 3 últims kilòmetres per pista fins a la plaça de la font de Monistrol. 3:01:56h d'una cursa maca, tècnica i màgica... esperem que el proper any estigui dins del circuit de FEEC de curses de muntanya.
Avui tornem els entrenaments que diumenge correm a casa (Garraf) la penúltima prova del circuit Català de curses de muntanya.a seguir gaudit dels km i el "monte"

divendres, de novembre 10, 2006

Es riuen de nosaltres a la cara

Dissabte 11 d'Octubre:
10h: pl. Països Catalans: esmorzar i trobada de persones, col·lectius i plataformes en defensa del territori i contra l'especulació (porta la teva exposició i material per difondre).
12h: sortida de la manifestació cap el meeting point, vine d'executiu agressiu, despistem-los!

dimecres, de novembre 08, 2006

Entensa de progrés, una nova oportunitat.

Després d’uns dies de reflexió, deixo de mirar per la finestra el paisatge que ens ha quedat dibuixat i faig el meu modest anàlisi.

Crec que el nou pacte de progrés ha estat la millor opció que podia fer ERC, tant a nivell de país com de partit. Valorant passat, present i futur és la millor fórmula per fer avançar el projecte independentista i la millora del país.

Esquerra és un partit independentista que treballa per governar aquest país i portar-lo cap a l’alliberament nacional i social. Cal recordar l’aposta d’ERC per arribar a ser algun dia l’esquerra nacional predominant. ERC pretén trencar el bipartidisme actual i convertir-se en el partit gran de les esquerres. No som cap comparsa ni contrafort de ningú.

Per altra banda, crec que no podem basar el nostre vot en decisions personalistes. Quan votem, crec jo, hem de votar per un projecte polític. Ens pot agradar més o menys qui l’encapçali, però hem de ser conscients que votem una ideologia, un projecte de país i hem de tindre confiança que amb el nostre vot s’intentarà fer el màxim per avançar cap el projecte polític en que dipositem la nostre confiança. Votem: per cares o per projectes? per pactes i futurs presidents o per les polítiques que volem que ens governin? Jo sincerament voto per un model de país, sigui quin sigui la persona que ocupi la presidència.

Independència o dependència?

Després del 1 de Novembre hem deixat clar que cap de les dues forces majoritàries, PSC i CIU volen anar més enllà del marc estatuari. També s’ha demostrat que l'independentisme no ha estat la força més votada, encara que hi hagi qui ara vulgui donar la visió que amb CIU avançarem cap a nous horitzons de llibertat col·lectiva. Si fos així, per què van pactar al 1995 i 1999 amb el PP?, perque van pactar un estatut a la baixa? I tinc una llarga llista de preguntes… Cal deixar clar que hi ha diferències entre aquells que diuen ser nacionalistes i aquells que som independentistes. El nacionalsime diuen defensar els interesos de Catalunya però sense molestar els nostres estimats veïns d’espanya, sense trencar amb espanya, sense emancipar-nos, sempre en benefici dels interesos d’uns quants. Els independentistes desitgem marxar d’espanya i construri un nació plena, lliure i justa. Construir des de l'autogovern un model de país diferent a l’actual. Companys no som el mateix, no somiem el mateix, no dibuixem amb els mateixos colors el futur de la nostre nació.

Que ningu pensi que el PSC o CIU ens faran lliures. Totes dues forçes politiques s’han venut el pais a parceles, uns des dels Ajuntaments i els altres des del govern quan l’han tingut. Alguns per complaura els interesus d’estat espanyol i d’altres per complaura els interesus del capital, la burgesia i la familia.

Aixi doncs amb la situació actual, l’aposta d’esquerra, és la més coharent, tant per millora la qualitat de vida dels ciutadans i ciutdanes com per avançar amb el proces d’alliberació nacional. L’independentisme ha trencat amb un tabú, els independentistes, els que hem estat tillats de xenòfobs i d’odiar i anar en contra dels espanyols ara hem donat una lliçor i hem fet president a una persona no nascuda a Catalunya, a un Andalus. Qui pot dir ara que l’independentisme es un projecte excloent i xenofob? I que ningu s’enganyi no ha estat per cadires o cotxes oficials, ja que un pacte amb CIU ens hagués donat moltes més cadires i molts més cotxes. Ha estat per ideologia, per coherencia politica.

Hem fet que el PSC ara per ara trenqui pacificament amb el PSOE i que els seus dirigents començin a fer un petit gir cap al catalanisme. El fracàs del PSC a cinturó vermell els ha fet reflexionar que no ha funcionat el seu comportament d’espanyolització de la politica catalana. Tambe els ha ajudat l’entrada de ciutadans, que els ha alliberat de la càrega d’espanyolitat i antinacionalista que duien a sobre. Sabem que correm el risc de tornar a ser maltractats, calumniats i expulsats pel PSC, pero aquest cop hem apres i som concients del ric.

CIU també ha demostrat quina era la seva aposta, ja que primer va optar per pactar amb el PSC que amb ERC, una demostració més del servilisme del nacionalisme català que no vol trencar amb espanya. Per Zaplana, Bono, ZP Mas era el seu candidat. CIU ens ha tornat a demostrar que eran ells els que volien recuperar el poder a tot preu. I ells han de fer una reflexior sobre el seu paper i perque la ciutadania no els ha donat prou poder per governar. Ells tampoc han sabut mobilitzar el seu electorat i s’han dedicat a trencar tot tipus de ponts ideeologics i politics amb l’esquerra independentista. I ara intenten donar-nos lliçons. No, companys i companyes de CIU, així no es construeix un país. CIU tampoc va dir mai amb qui pactaria i si el PSC hagues fet cas al PSOE ara hi hauria un pacte CIU-PSC. Els votans del CIU, pressuptament, tambe haguesin estat enganyats no?

Camí de futur:

S’esta construint un govern fort, que segur que cometra errors, som humans. Pero com som perseverants ho intentarem fer el millor possible. S’ha apostat per cosntruir un govern que segueixi amb les politiques socials que es van començar ara farà 3 anys. S'ha apostat per seguir avançant en la millorar de la qualitat de vida de tots i totes. S’ha apostat per fer politiques d’esquerres i per mi si que existeixen les esquerres i les dretes. Existeix la diferencia entre beneficiar els més rics i traballar pels més desafavorits. Exisiteix la diferencia entre donar xecs i garantir una escola, una sanitat i una vivenda de qualitat per tots i totes i així un llarg exemple de fets que per mi demostran que existeix l'esquerra i la dreta... han caigut els murs pero no s’han enterat les ideeologies.

Som en un camí llarg, que segur que hi ha persones que van votar ERC, que ara per ara no acaben de veure clar. Jo nomes puc dir-vos, com independentista i socialista que aquest cami ens apropa en l’allibermaent nacional i social, que aquest camí és complicat perque no tenim cap company de viatge que vulgui avançar amb nosaltres. Pero el podrem fer si tenim la força de la gent que entengui que no som aquí pel poder, que no som aquí per ambició personal, si no que som aquí per construir una pais més lliure i just, perque tenim un projecte de societat i pais que volem fer realitat i avui per avui crec que nomes podem avançar en el projecte independetista amb el pacte amb PSC i ICVEUiA.

dilluns, de novembre 06, 2006

estava equivocat...

Poder vaig fer una aposta molt arriscada en escriure el que pensava, que hi hauria un pacte CIU+PSC-PSOE. Ahir al vespre la meva teoria perdia tota credibilitat. Com tot i totes sabeu, jo sóc militant d'ERC, però avui estic desconcertat i força confús. Després del dia 1 de Novembre he meditat molt sobre quin es el paper que ERC hauria de jugar en la formació d'un nou govern. Tenim un paper difícil i sincerament ara necessito seure davant de la finestra i reflexionar sobre el camí... Ho sento aquells que espereu una defensa aferrissada del tripartit, ho sento aquells espereu una defensa amb dents i ungles del front nacionalista... prenc un dies de treva de bon temps per reflexionar... Almenys per mi, per sobre de tot esta el país i la seva gent.

Cavallers de muntanya

Segons sembla, el cap de setmana ha estat mogudet políticament. La finestra pronosticava erròniament sobre els pactes, però ja se sap, qui té boca s'equivoca.
La finestra va planejar ja fa temps una excursió per aquest cap de setmana al Tuc de Mulleres. Després de tres mesos del fracassat (per la pluja, eh!) intent del grup d'El Pi de les Corts, ara, reforçats amb l'Esteve, intentàvem de nou assolir el 3000. I la veritat és que el temps va acompanyar, i de quina manera!

Ha costat molt fer la selecció de fotografies, ja que moltes eren molt xules, o bé representaven moments molt especials de l'excursió, ja que n'hi va haver molts... però aquí hi ha el que finalment he decidit mostrar a través de la finestra.

Impressionant vista de la vall, la boca sud del túnel de Viella al fons, i el camí que voreja la falda de la muntanya.

El camí és força planer, intercalat amb alguns trams en que cal superar graons de la vall, com aquest, pel costat d'unes cascades precioses.

Passades dues hores i mitja arribem a la vora del refugi, i dinem un bon pà amb tomàquet amb pernil i formatge. Impagable!!

Un cop al refugi, va caient la boira i la temperatura baixa en picat... quan es va començar a fer fosc estavem a 0º. El refugi és petit, però s'hi està força bé.

Com que fa molt de fred, ens passem la tarda menjant i jugant al UNO a dins el refugi. La foto enganya molt ja que el flash pinta un ambient a l'interior del refu molt diferent al que hi havia: en realitat no es distingia el blau del verd, i el Pablo no parava de fer trampes.

Ens llevem quan encara és de nit, i les primeres llums del dia regalen imatges com aquesta.

Com que som uns tardons, esmorzem i no sortim fins que ja és dia clar, tot i que el sol encara no s'ha llevat. El cel és d'un blau intens i no hi ha ni un núvol! Fa un fred que pela.

El dia es va aixecant i va arribant la calor...

El que deia: la calor. Cada 30 minuts, parada tècnica a treure una mica més de roba...

A 100 metres del cim cal fer la darrera grimpada fins al coll. Déu n'hi dó, com cal pujar! És l'únic tram amb una mica de dificultat de l'ascensió.

Un cop al coll, resseguim la carena. El camí en realitat va per la cara nord, però ens mantenim a la carena, encara que sigui una mica més dificultós avançar, per mantenir-nos al sol. Les roques de la cara nord fan mal a les mans de tan fredes!

L'Aneto al fons, i l'Esteve superant un petit graó de la carena.

I cim!! El Pablo i el Pol fan el seu primer 3000, i ja són cavallers de muntanya. Escrivim missatges als companys que no han vingut, fem les fotos i fem un mos.

Des del cim tenim vistes precioses de l'Aneto, el Vallibierna, els Bessiberris... A la foto, la gelera de l'Aneto. Proper objectiu? el Pol diu que tant de bo.

Ja baixant, el sol pica fort, i tenim ganes d'arribar al refugi.

Recollim totes les coses i emprenem el camí de baixada, cap al cotxe, on hi tenim el dinar...

La tornada se'ns fa llarga (a mi sobretot perquè les botes em fan molt mal!), anem callats, però contents. Un cop al cotxe decidim en comptes de cuinar, anar a menjar uns entrepans a Vilallé. Fa molt fred perquè ha marxat el sol!

De tornada, converses sobre escoltisme, sobre política, sobre l'agrupament... fins que un missatge ens anuncia que tenim tripartit, i ens torna de cop i volta a la realitat i la quotidianitat... Però el bon gust de boca dels moments compartits, de l'esforç, del fred, dels riures i la companyonia ens acompanya fins el moment d'anar a dormir.